'Only for members'

Certs clubs privats, clubs del que sigui, tenen com és lògic tot el dret d'aturar l'entrada a tot aquell que no en sigui soci. Avorrits aristòcrates britànics, jugadors de tenis, ames de casa, jubilats, col·leccionistes de segells, fumadors de pipa o seguidors de cantats d'òpera, exigeixen la seva privacitat. Volen marcar la clara diferència entre aquells que han demanat el seu ingrés i els que, de moment, segueixen al carrer. En certs casos s'ho prenen tan seriosament que contracten inclús a porters o conserges uniformats que són, salvant anys i motius, com aquells fielatos d'antany. Guardes gelosos dels drets dels socis del club que sigui. Mantenir la diferència és important.

L'existència de clubs o entitats privades, reservats al seus socis, sembla que és acceptada majoritàriament. Ningú s'arriscaria a violar els drets que, els membres del club que sigui, s'han atorgat. Faltaria més. Inclús se demanava el passaport als ciutadans d'altres països que volien entrar. Normal. Ara sembla que per una llei no escrita però estrictament observada, Europa és també un club privat. Privat i exclusiu. Espanya més que ningú. El Govern Espanyol, el més valent de tots, ha decidit mantenir a retxa a tots aquells que no siguin socis del club. Però just a la porta oberta al sud. Sense contemplacions. Aquí no hem posat amables porters, ni tan sols uns uniformats Guàrdies Civils que vigilin el pas dels furtius... noltros, que som més europeus i rigorosos que ningú, hem emprat una terrible arma dissuasòria: unes barreres sembrades d'autèntiques fulles de metall que, com a esmolats ganivets, poden destrossar el cos de qui s'atreveixi. El Ministre Fernández Díaz i els seus col·legues de govern, defensen aquest element dissuasori amb arguments que farien avergonyir a més d'un monstre sanguinari: «consideramos que se trata de un método pasivo, no agresivo y disuasorio y siempre es mejor que los campos de minas o los perros de presa».

Encara més ridícul i terrible: el nom d'aquestes sinistres fulles és «concertines» un nom d'aparença innocent de connotacions musicals - concertina és un acordió amb dos teclats - i, eufònicament amable. Aquests desesperats que atiats per la fam i la misèria de països africans, països que, en molts de casos, ai, han estat prèviament explotats, espoliats sense límits, per selectes membres d'aquesta Europa tan culta, rica i cristiana, aquests pobres desheretats dèiem, que volen ara compartir la nostra aparent opulència, deixaran la pell i l'esperança mentre les concertines obren les portes de la seva sang. Hipòcrites i sanguinaris. Botxins sense caputxa. La pregunta, bon amic, és clara i fàcil: estem o no estem a favor del compliment dels drets humans més elementals...? Hem subscrit o no hem subscrit la Declaració Universal d'aquests drets...? No m'agradaria pensar que som uns simples falsaris i que ja hem oblidat el temps en què milers i milers de ciutadans espanyols havien de partir, nord enllà, buscant també remei a la seva misèria? Pobres exiliats que just duen unes tristes maletes de cartró plenes de nostàlgia i esperança. Ara com a nous conversos a l'Europa, una Europa que no sempre hem entès, ens permetem sense cap pudor, triar a la gent en base al seu compte corrent. Ja hem avançat un poc, me diràs: no fa molt era just pel color de la pell. Ara hem passat del racisme del color al més sofisticat racisme econòmic.

No havíem quedat que segons un criteri ètic mínim i civilitzat, els fins perseguits mai justifiquen els mitjans emprats...? Flaca, molt flaca i perillosa memòria tenim. Just quan ens convé, just quan ens convé.