Un pediatre a la llista negra

La història contemporània en va plena: quan la raó del poder ja no és la raó, sinó l'ambició d'un grapat, el nou ordre que s'hi estableix desenvolupa mecanismes per desestructurar els molt sòlids i molt útils lligams que mantenen unida la comunitat.

Al passat mes de novembre, el Ministeri de Defensa argentí va fer públiques les llistes de persones que la dictadura militar (1976-83) tenia identificades com a perilloses, contràries al règim, avançades al temps, terroristes d'Estat, antisistemes diríem avui. N'hi ha que van ser segrestades i torturades, i després «desaparegudes». D'altres van haver de fugir del país per exiliar-se allà on pogueren. Res d'això és nou: són tècniques conegudes, són fets coneguts.

En aquestes llistes negres hi era el doctor Florencio Escardó, un pediatre de llarga i polèmica trajectòria humana i professional. Polèmic perquè va lluitar per tal que les escoles no fossin de fiets o fietes, i després nois o noies adolescents, sinó que fossin mixtes, res de separar per sexes. Va trigar temps, però ho va aconseguir, com a mínim en dos dels principals col·legis de Buenos Aires.

Polèmic també perquè va lluitar per aconseguir que la mare pugués romandre al costat del fill malalt durant el temps que el petit estigués ingressat a l'hospital. Aquest ingrés conjunt, que avui sembla cosa òbvia, era llavors un fet inadmissible als hospitals. També ho va aconseguir, i d'ençà de llavors tot fiet que ingressa a l'hospital tindrà la mare al costat. I va demostrar amb criteris científics que l'ingrés conjunt millora les taxes de curació del fiets ingressats. També va crear l'Escola per a Pares, adjunta al servei de pediatria de l'hospital.

Tota una vida dedicada a la pediatria social, a defensar la infància sana i malalta. Però la dictadura li va treure la feina que desenvolupava a l'hospital des de feia anys, volien que es quedés sense res. Però en Florenci tenia una altra arma: la paraula.

La paraula és poderosa. La paraula és més poderosa que la persecució i la repressió, i cap retallada ni cap llei aconsegueix de retallar la paraula. El doctor Escardó escribia i escribia. Sota una aparença sovint humorística, localista, inofensiva, sovint amb ironia, i amb el curiós pseudònim de Piolín de Macramé, durant molts anys va escriure articles per a la premsa.

D'aquesta manera feia servir la paraula com a instrument per a defensar allò que s'ha de defensar. També va escriure llibres, de pediatria per a metges i de pediatria per a pares.

La seva dona, Eva Giberti, també va ser polèmica. Com a psicòlega va estudiar y va denunciar la violència contra els fiets i contra la dones, i també va defensar-los amb la paraula: encara avui, amb 82 anys, escriu articles per a la premsa. Florencio Escardó va morir el 1992. Tots dos estaven sentenciats per la dictadura.Encara que la dictadura argentina no va ser ni tan llarga ni tan sanguinària com la franquista, totes dues van perseguir les persones a causa de les seves idees, perquè defensaven allò que és propi i natural, i de tota la vida. Perquè defensaven el pa de casa, la feina i l'escola, la salut, i la justícia, i la justícia social, i el sentit comú, i la protecció dels més febles. Ara n'hi ha formes modernes, subtils, legals, la sang ja no s'hi veu, però hi és: mireu arreu i en trobareu.

bello.cat / jordibell@gmail.com