Carta de Gaudí a la memòria de Rafel Oleo

«Evangelii Gaudium» del Papa franciscà anuncia intencions de reforma, potser començant per certs aspectes de l'statu quo interior de l'Església: l'acomodació al món contemporani i a favor d'un nou ajust de rumb, suposat que el temps i l'espai de la història de la humanitat poden haver-li provocat un biaix. És una exhortació tan rica que redunda en qüestions diverses però medul·lars. En el nucli mateix hi rau la joia de creure. Com vós mateix m'explicàveu, «els deixebles de Jesús no podem viure tristos, desanimats o decebuts». La fe ha de fer dels «creients persones plenes de goig, d'un goig que és un dels dons de l'Esperit». Idò, és des del goig de l'Evangeli que el nou Papa vol una Església que s'allibera «de les pors que paralitzen», per formar una Església oberta, i mai no tancada al passat.

Un segon aspecte brilla per les intencions socials i vol incidir en nuclis tan importants com la justícia i la lluita contra la pobresa: els trets que us afeixugaven el cor, senyor Oleo. Ambdós valors, el Sant Pare els fa discórrer sobre la qüestió punyent de l'economia, sense dubtar a qualificar-la, avui, d'una matèria en l'aplicació de la qual s'hi detecten infinits danys, incessants damnificats per tot arreu. Una «economia que mata»", és la frase rotunda que hi ha escollit per tal d'al·ludir les «forces cegues» i «la mà invisible del mercat», que insensiblement domina el món modern. És tal volta una coincidència amb el concepte de «torb capitalisme» de què parlava Benet XVI, que es desplega girat d'esquena a la solidaritat. Una descripció, en definitiva, que vós preferíeu denominar «capitalisme en deler». Però també conté una aguda preocupació per la «pobresa espiritual», ja que vivim en una hora històrica de notòria minva dels valors (en especial, de relativitat dels valors). La lluita contra aquesta casta de «pobresa espiritual» ha d'anar paral·lela a la contesa contra la pobresa material -ens diu, com vós sempre maldàveu de remarcar-, atès que totes dues constitueixen atemptats gravíssims contra la dignitat profunda dels sers humans.

I encara un quart aspecte de la miríada que conté l'exhortació. Allò que el Sant Pare ha considerat «tensió entre diferència i unitat»; o, si es vol, entre «centralització i descentralització», també ens crida directament als menorquins. I, crec, que ens conforta! Així s'expressa: «La diversitat cultural no amenaça la unitat de l'Església». A la vegada, implica al papat en la reforma en marxa, ja que el «papat i les estructures de l'Església universal necessiten escoltar la crida a una conversió, tot "sabent que una excessiva centralització , més que ajudar, complica la vida de l'Església». D'aquí, pens, la continua remissió del document a les ensenyances de les Esglésies locals i a les Conferències Episcopals. No cal que us recordi, en aquest sentit, l'energia terrible, al límit, que vau haver de desplegar quan alguna autoritat de passades Nunciatures pensava en l'extinció de la nostra diòcesi, argüint que era petita, irremeiablement destinada a quedar reabsorbida. Avui, amb el Papa Francesc, sembla que quedarem sans i estalvis d'amenaces d'agrupació, i per tant, de danys en la pròpia identitat com a Església particular.

I, per últim, senyor oleo, aquest fèrtil document incideix en qüestions que sovint s'han vist «innegociables»: vida, matrimoni o educació. L'exhortació insisteix en el valor de la defensa de la vida del no nascut; en no constituir el matrimoni de qualsevol forma; en el valor substantiu de l'educació i del paper dels pares en ella, etc. Però, a mi, em sembla que els vol imbuïts per un amor acollidor. Vol una Església d'amor i d'acollida, sense exclusions. Des de l'instant que és fa el primer rebuig d'algun home -pensi com pensi, faci el que faci-, donam estímul a la dispersió de l'amor en Crist. Si més no, així us ho vaig escoltar dir -i fer en persona- tota la vida. El periodista Guido Horst ha escrit: «Francesc sap, com un qualsevol pastor, que tan bon punt la flama de la fe s'ha apagat, no té sentit esperonar el cavall a les anques i encetar la nova evangelització per la doctrina moral de l'Església, sinó que cal posar-hi de nou els fonaments: la fe en Déu, el coneixement de l'amor i la misericòrdia del Pare i l'obra salvadora de Jesucrist». En fa l'efecte, que n'estaríeu ben conformes, senyor Oleo.