Cameron, Rajoy i els referèndums per a la independència d’Escòcia i Catalunya

A més, Rajoy ha decidit menysprear els moviment secessionistes catalans. Té bons aliats per fer-ho. Sap que, encara que ho neguin, pot comptar també amb els socialistes del PSOE, ni que sigui a costa de destruir aquest gran pal de paller que, per a la convivència a Catalunya, ha estat el PSC durant trenta-cinc anys, el qual serà el qui pagarà els plats romputs quan tot s'estavelli. Probablement, també n'hi haurà d'altres que contribuiran a la destrossa i la viuran en les seves pròpies carns, però el problema no són els partits, perquè després d'uns en venen uns altres; el problema serà la convivència d'un país que haurà quedat malmesa per molts anys. Simplement, perquè Rajoy no té el coratge (els seus no li ho permetrien) de deixar que els catalans decideixin, ells sols, què volen ser.

En paral·lel al que succeeixi (o no succeeixi) a Espanya, els europeus viurem l'experiència d'una decisió semblant a la que demanen els catalans al cor de la mateixa Europa, perquè la Gran Bretanya és Europa, encara que sempre els hagi agradat mostrar les seves particularitats. Ja que hi queden tan sols deu mesos per al referèndum que el govern del Regne Unit ha autoritzat perquè els escocesos decideixin, ells sols, el seu futur. Cameron, com Rajoy, no vol la independència d'Escòcia; però a diferència de Rajoy, no creu que pugui sostreure als escocesos el dret a decidir què volen ser.

De fet, la Gran Bretanya ha après de les seves pròpies faltes, ja que, com Espanya (que també ha tingut imperi), durant molts segles s'ha mantingut ferma contra la independència d'alguns territoris que formaven part del Regne Unit. El més recent, Irlanda, que va viure un procés sagnant per obtenir la independència dins la primera meitat del segle XX. Després, curiosament, el Regne Unit ha defensat amb ardor que Irlanda del Nord seguís separada de la República d'Irlanda i es mantingués unida a la mare pàtria, «perquè així ho volen els irlandesos del nord».

El que resulta interessant darrerament és seguir l'evolució de la premsa britànica. Perquè a la major part de la gent que opina als diaris els costa d'entendre que Escòcia estigui fregant la secessió després de tres segles d'unió amb Anglaterra. Fa cinquanta anys, això era inconcebible, però a mesura que la data del referèndum s'acosta, comencen a sorgir les veus que diuen que hi ha una raó que explica aquest fet: la insensibilitat de la classe política de Westminster a les aspiracions de les minories nacionals (i això que, com a mínim, els britànics sempre han reconegut que Escòcia i Gales eren nacions). I s'han mostrat insensibles perquè potser els britànics del segle XX i XXI ja no es recorden d'aquell gran polític i filòsof que es deia Edmund Burke, el qual, ja al segle XVIII, observava (i denunciava) que Londres governava les colònies americanes amb més consideració de la que tenia per Irlanda. I així els va anar.

D'altra banda, cal reconèixer que els Estats tenen sovint poca memòria. Sense anar més lluny, i per seguir parlant de la Gran Bretanya, diguem que el govern de Londres té força experiència en matèria de secessions, respecte de les quals no sempre ha pres el mateix posicionament: s'oposà a sang i foc a la independència d'Irlanda, com ja he dit, però també ha defensat a sang i foc la unió de l'Ulster al Regne Unit. I no sols ha permès, sinó que ha pres part en la guerra que ha fet possible la independència de Kosovo de Sèrbia (una independència que els espanyols, per allò de las barbas del vecino, no ha reconegut), alhora que prenia part en una altra guerra per permetre la desintegració de Iugoslàvia.

Tornant, però, als processos que viuen Escòcia i Catalunya, diguem que, darrerament, tant al Regne Unit com a l'Espanya, els governs dels dos Estats pregonen tot el seguit de desastres que provocaria la independència d'aquests dos territoris respecte de les seves actuals matrius: ambdós serien fets fora de la Unió Europea, perdrien la lliura esterlina i l'euro respectivament, sortirien de l'OTAN, esdevindries aïllats internacionalment, assumirien un gran deute en tenir aquest xifrat en euros mentre que la moneda que haurien d'arbitrar seria força menys poderosa, i es tornarien, per tant, pobres de solemnitat. Alhora, expliquen als seus adeptes que la lluita per la independència és contra natura i producte d'uns eixelebrats que l'únic que persegueixen és rebre sempre més i més diners.

Jo no sóc independentista. Diguem-ho per començar. Però em sembla de cecs no veure la fal·làcia d'aquest darrer argument. No, ni és contra natura ni és tampoc per enriquir-se que un país vol esdevenir independent. Un país vol ser independent per ser lliure i esdevenir senyor d'ell mateix i perquè no li malmetin aquelles coses i aquells drets que ell sent com a propis. I això, que pot fer ganes de riure als qui, des de posicions presumptament progressistes, diuen que el nacionalisme els repugna (però sense denunciar mai el fortíssim nacionalisme espanyol imperant, del qual Rajoy, Wert i Bauzá en fan bandera), és -ho entenguin o no- l'abc del sentiment independentista.

Al llarg dels darrers cinquanta anys trenta països s'han separat dels veïns que els dominaven (perquè, ves per on!, aquestes coses passen), i són rars els casos on el procés d'independència s'ha parat per una consideració als costos que, per al país que esdevenia independent, comportava la separació. No, l'empobriment del país, si aquest s'acaba produint, els podrà causar problemes més tard, però no pararà el procés d'independència. Perquè l'objecte final i gairebé únic de la independència és, per al país que la vol, convertir-se senyor del seu propi destí. Això li és suficient. La resta és valor afegit.

P.S. Després de lliurar aquest article al diari, he conegut la proposta de pregunta que els catalans proposen per al referèndum. Només diré que em sembla extremadament intel·ligent. Temps hi haurà de parlar-ne.