Tres bars maonesos

D'aquests establiments a Maó, el meu preferit és l'American Bar. Allà, davant d'una pomada o un cafè amb llet, m'entretenc, si no l'he pogut veure encara, amb el Menorca, i també amb l'Ara Balears o la Vanguardia, que he comprat moments abans i que molt freqüentment, una vegada enllestits, deix damunt del taulell per si algun altre client els vol pegar una ullada. Si ningú no me l'ha presa abans, la taula on sec a l'American és la primera que trobam darrera d'un dels dos grans finestrals del local, el que queda més enfora de les tertúlies i els crits dels altres jubilats que freqüenten l'establiment.

Em sembla just deixar escrit aquí que, gràcies a les meves estades a l'American i a les converses amb els dos germans que en són propietaris, he millorat la meva comprensió de la realitat social i econòmica de Menorca. Aquí he passat, també, estones agradables en companyia de José Luis Terrón i Emili de Balanzó, prou coneguts a l'illa, i no només en el món de la premsa. L'American m'ha permès, igualment, en els moments que no llegia o conversava, recrear-me veient, a través del finestral, passejar turistes i menorquins per s'Arravaleta i es carrer Nou.

Durant les freqüents estades que faig a l'illa -jo visc la major part de l'any a Barcelona- no són pocs els dies que m'aixec molt prest, cosa que em permet, quan encara és fosc i transita poquíssima gent per Maó, dedicar-me, amb auriculars i música a les orelles, a caminar tranquil·lament, sense pressa, ben a poc a poc, per la part alta del nostre esplèndid passeig marítim. Acostum a anar des de la Miranda fins a la zona de sa Lliga, i després, igualment pel costat del penyal o per la costa, tornar al punt de partida. Durant aquest trajecte m'agrada contemplar la mar i el cel de Maó, i la sortida del sol, si cap núvol no l'amaga. I mentre es fa de dia, m'alegra tornar a veure les casetes i els xalets de s'altra banda del port i l'arquitectura, mesurada i elegant, de la base naval, Sant Antoni i l'illa del Rei, elements d'un paisatge que per a tants maonesos -i d'una manera especial per als qui hem viscut molts anys fora de l'illa- té un considerable valor sentimental. Quina llàstima que tants dels nostres conciutadans desaprofitin l'oportunitat de viure moments com aquests. És ben cert que no valoram prou allò que tenim al nostre abast.

Els mesos d'estiu, a la tornada d'aquestes passejades, quan obren el bar de sa Plaça, m'hi assec a fora, al costat de la barana metàl·lica de la terrassa, i m'hi prenc el primer cafè del dia. Mentrestant veig com arriba a Maó el vaixell de Barcelona, un espectacle que no em cansa mai. Un cop amarrat el vaixell al moll, no s'està gens a obrir la seva gran porta de popa i deixar sortir de l'interior, com si del ventre d'un descomunal peixot es tractés, els camions i turismes que proveeixen l'illa de productes comercials i de turistes amb automòbil propi.

I passem ara al tercer bar, can Dineret, la terrassa del qual, els mesos de l'any que fa bon temps, et permet relaxar-te còmodament i fer el xafarder observant com les multituds desenfeinades es passegen disfressades de guiris pel centre comercial de Maó, sobretot els dies que no són prou bons per a anar-se'n a la platja. En aquesta terrassa anys enrere era habitual veure-hi senyors terratinents de Maó i altres socis de can Dineret. Ara, però, hi trobam un públic més variat. Va ser aquí, no fa gaires anys, un dia que jo hi era, que una amiga maonesa es va aturar a saludar-me i em va dir en broma: Mai no hauria dit, sabent de quin peu calces, que arribaries a seure aquí. Hauràs d'anar a confessar-te'n.

La terrassa de can Dineret és un dels punts més ben situats de la meva ciutat. Domina des d'un cap del carrer Nou, el que està en contacte amb la interessant plaça de l'Ajuntament, fins a l'altre, el de la plaça Reial, i s'hi veu, a més, un bon tros de la costa de sa Plaça.
Quins tres bars! Què més pot demanar un maonès com jo quan se'n va a fer un cafetó?