Salaris, competitivitat i desigualtat

A principis del 2012, les forces sindicals i empresarials més representatives a nivell nacional, acordaren una contenció dels salaris per a la negociació colectiva del 0,5% pel 2012 i del 0,6% pel 2013 i 2014, sempre que l'economia no milloràs més d'un 1%. Al meu entendre, fou un pacte més valuós del que pugui semblar perquè millorava la competitivitat de la nostra economia a curt termini, guanyant temps per agafar alè i escometre les reformes estructurals més necessàries i urgents.

Què ha succeït des de llavors perquè els representants dels treballadors ara reclamin un augment salarial més enllà de l'acord esmentat? Tres coses fonamentalment. Primer, la renda disponible de les famílies ha empitjorat perquè, principalment, la presió fiscal ha crescut; segon, l'esforç d'aquesta contenció salarial no s'ha vist compensat amb una millora de l'ocupació ja que han seguit destruint-se llocs de feina; i, tercer, les autèntiques reformes estructurals per a la millora de la competitivitat de la nostra economia encara no han estat abordades perquè els nostres governants estan per altres coses (i quines altres!).

Al marge d'aquesta cojuntura, el cert és que el debat sobre els efectes dels sous en l'economia és més obert i viu que mai. Per un costat, els qui reclamen la pujada de salaris, defensen l'augment de les rendes disponibles per estimular el consum, desactivar la deflació i activar l'economia. Per una altra banda, hi ha qui creu que una disminució dels salaris incrementa la contractació laboral, de tal forma que, també és possible activar el consum perquè l'augment de l'ocupació acaba essent més poderós que la disminució del salari promig. A cavall entre aquestes dues visions oposades (els efectes de la primera són a curt i, els de la la segona, a llarg termini), ens trobam els qui preferim centrar la qüestió en la millora de la productivitat del treball amb polítiques econòmiques més riguroses, intel·ligents i amb visió de futur, encara que suposin una reducció de l'atur més lenta però més segura. Fan falta enfocaments alternatius i innovadors per adaptar les mesures als nous temps; per exemple, les polítiques per activar a les persones desocupades (orientació laboral, formació, tallers d'ocupació, escoles taller, ...) segueixen utilitzant els mateixos instruments que foren vàlids durant la crisi industrial dels anys setanta. Mai he pogut entendre per què una persona desocupada, que pot capitalitzar la seva prestació d'atur per tal de posar en marxa el seu propi negoci, no pot fer el mateix amb la finalitat de formar-se o especialitzar-se.

Teories apart, no convé oblidar que són les noves contractacions les que pateixen els salaris més baixos, atès l'excés de demanda laboral. Açò, que suposa més desigualtat en les rendes del treball, es va afegint a l'elevada i galopant desigualtat social. Un altre motiu més per proposar polítiques que millorin l'eficiència dels mercats sense oblidar l'equitat.

Podria ser el cas d'un mercat tan estratègic com el de l'energia, dominat per un petit grup d'empreses, amb uns poders polítics que han regulat el sistema de preus en clau purament electoralista, o, quan no, còmplices en les seves estratègies, més que defensors d'un autèntic mercat lliure, i dotat d'un organisme regulador estèril. Si funcionàs com a tal, els preus baixarien o, almanco, afloxarien l'escalada insostenible de la darrera dècada, les nostres empreses serien més competitives, per un costat, i, socialment, podríem començar a parlar de combatre frontalment l'anomenada pobresa energètica.

Però tots sabem que resulta complicat fomentar la reducció del preu de l'energia elèctrica sense eixugar l'anomenat dèficit tarifari d'uns 30.000 milions. Idò bé, si Europa ens ha rescatat les entitats bancàries amb un préstec de 43.000 milions, que ja hem començat a retornar entre tots els ciutadans perquè la banca no hi posarà un cèntim; que ara, siguin les entitats financeres rescatades les que es facin càrrec d'aquest diferencial (encara ens quedarien uns 17.000 a compte per una altra iniciativa socialment responsable). Si la reforma de la Constitució fou possible en vint-i-quatre hores o en pocs mesos ha esdevingut factible que tots avalem els crèdits fiscals de tots els bancs per valor de 30.000, trobar un mecanisme prou elegant per tal de fotre'ls la mà a la butxaca, no crec que sigui tan complexe.