El punt

El primer en declamar va ser À.G., qui ho va executar impecable, exacte. L'altra, va ser qui açò compon i que, a més a més, ai..., va perdre el punt. Imprudentment, vaig retirar el dit... del breviari. Quan ho recordo, intento justificar-me a l'abric d'aquelles Paraules d'amor... de l'avui 'senyor' de Binigurdó: «No en sabíem més...» Un silenci expectant, amb la natural inquietud dels meus familiars, va produir que fossin uns segons tensos, inacabables. Mentre tant mossèn Bartomeu Florit mig somreia o m'ho semblava, vaig poder retrobar-lo [el punt] i prosseguir... En finalitzar, alhora que uns parents me reprenien per haver-lo perdut , els altres m'afalagaven per haver-lo trobat sense l'ajuda de ningú... Des d'ençà, vaig suposar que, davant posteriors conjuntures, sempre sorgiria pareguda discrepància: Mentre uns dirien que sí, uns altres al·legarien que no... Perpètua lliçó.

La darrera vegada que vaig parlar en públic va ser també as Mercadal, recentment, amb motiu d'un acte cultural. I va succeir que, més de cinquanta anys després, vaig tornar a perdre el punt, o la concentració; ja és mala sort! Ho podria justificar al·legant causa insospitada no imputable a la meva inicial intenció; que hi era, la causa... La qüestió però és que no vaig agrair des del púlpit, com era preceptiu fer-ho, la presencia d'una considerada representació d'amics alaiorencs, exalumnes de l'educador que des del record complimentàvem... Voldria que el transcurs del temps que gairebé tot ho suavitza , pogués igualment dispensar la meva dolguda, involuntària inacció...

Tot i que «punt» és paraula amb plurals accepcions, constituiria aquí aquell distintiu -o un dit de la mà, en el meu cas...-, que se col·loca entre les pàgines d'un llibre per retrobar el lloc on s'ha deixat una lectura. També n'hi ha d'altres de punts; com, ara, el d'oportunitat per desitjar a tothom un Venturós any 2014!