Un jove que ofereix demostracions medievals al colorit mercat de Maó comentava ahir que les baralles amb espases al segle XIII no eren com les que es veuen al cinema. Res de cops i més cops, res de saltirons, res de ferits de gravetat que es tornen a aixecar com un futbolista després d'un rajolinet d'aigua... Els enfrontaments amb espases, va dir el jove, duraven llavors cinc o sis segons i es decidien per l'encert del cop inicial, la defensa primera i el possible contracop. Pim, pam, un dels dos moria. Sempre m'han avorrit molt aquestes falses baralles inacabables de les pel·lícules. Els cops i més cops són tràmits previs carregosos per arribar a un final previsible i ja conegut (¡no morirà l'heroi a la primera mitja hora de film!)
Aquesta narració del jove del mercat medieval em va fer recordar, per oposició, tres o quatre converses que he tingut recentment amb polítics locals queixant-se de la paperassa inútil que han de moure per qualsevol iniciativa. Ho diuen amb frustració i, curiosament, com si ells no poguessin fer res per canviar-ho. Si no poden ells... Sembla mentida que actuacions que semblen de caixò, sense volta ni cop amagat, no es puguin executar sense més segell que el del sentit comú. Competències repartides, lleis, plans, informes previs... Tot és una conxorxa per justificar la magnitud d'aquesta administració rovellada i obsoleta, un monstre invisible que es tem però no es combat. Però és que al carrer aquesta tendència a enredar sense profit també hi és. ¿És comprensible, per exemple, divagar tantes hores sobre si una senyora ha de desfilar per una rampa o no, quan el que importa en sí va contribuir o no en una estafa?
Senyors, ens fan viure una pel·lícula d'acció dolenta. Tots són cops que no van a ferir. Pigar per pigar, teatre flac, i les coses no es resolen mai o ho fan massa tard. No cal recuperar aquesta contundència resolutòria mortífera dels bèsties soldats del segle XIII. No, no cal. Però això d'ara és una comèdia que cada cop desespera i cansa més.
