Un bullit de sentiments m'envaeixen quan veig consumada la renúncia a donar vida a la decrèpita Sala Augusta...
Melancolia. Sempre m'ha agradat aquest espai cofoi. Allà he vist l'èxit d'un atreviment dramatúrgic propi, he assistit a espectacles dignes i, fins i tot, a unes noces. I ara veig que...
Incredulitat. Set anys han passat des que es va dir que la Sala Augusta s'empraria com a centre docent, set anys en què s'han fet projectes, set anys perduts en què joves músics han desesperat estrets, en què l'edifici ha acumulat escletxes que són cicatrius de la deixadesa. I ara resulta que no es pot fer. Ara, set anys després. Això quan...
Frustració. No cal ser arquitecte per saber que cada dir sense fer res suposa un encariment econòmic i tècnic de la reforma que ha de venir. O se suposa que hauria de venir perquè...
Desesperança. Si ara no es considera oportú fer-hi un conservatori, ¿quina esperança tenim que un dia hi hagi disposició de fer quelcom que no sigui treure la bolla d'acer que converteix runes dretes en runes a terra? Tal vegada seria aquesta bolla la millor opció ja que...
Incomprensió. Si un edifici és apreciat, es reforma i es cuida. Si no s'estima ni valora, s'ha de tirar baix sense manies. Mantenir ferma la salvaguarda i protecció d'edificis que es deixen morir és contradictori i nociu perquè...
Preocupació. Maó col·lecciona edificis en desús sense cap viabilitat a curt termini. Els maonesos s'han acostumat a viure entre cadàvers urbanístics. L'excusa de les competències alienes i els impediments burocràtics és certa però no consola a ningú. I com a remat...
Suspicàcia. Tornen a aparèixer els tècnics. Descarten ara una reforma que llavors altres (o els mateixos) van autoritzar. No vull incidir massa en el tema dels informes tècnics fets a mida del polític, però és que...
