En aquestes dues darreres setmanes s'han produït, en el món en general i en el continent europeu en particular, una sèrie de fets que, per a jo, han tengut un fort valor simbòlic i dels quals, avui, us en vull comentar uns quants. Són concretament quatre i pertanyen a dos àmbits tan diversos com puguin ser l'Església i també el futbol o, millor dit, l'esport en el seu conjunt.
No us els exposaré per ordre cronològic, perquè la meva intenció és començar per aquell que va tenir una connotació més còmica o anecdòtica i que més va deixar entreveure el caràcter de la persona o persones que el van protagonitzar. Va succeir durant l'audiència del Papa Francesc als reis d'Espanya. Hora d'entrar a la sala i per allò del protocol, el monarca cedia el pas al Sant Pare. El pontífex, qui, des que va iniciar el seu mandat ha estat un clar exemple de senzillesa, va dir al rei: «no, por favor, los monaguillos primero». Evidentment, Joan Carles va seguir la broma, va agafar el seu bastó i, sense parar de riure, es va dirigir cap a l'indret on havia de celebrar-se l'entrevista, deixant que el Papa clogués la comitiva.
Aquest encontre entre els màxims mandataris del regne d'Espanya i de l'Església catòlica va tenir lloc amb motiu de la cerimònia de canonització de dos antecessors del Papa Francesc: Joan XXIII i Joan Pau II. Aquesta efemèride va voler ser, també, tot un símbol. En realitat, i al marge dels mèrits de l'un i de l'altre per accedir a la santedat, va pretendre representar la unitat dels corrents que podem trobar avui en dia a l'Església; el conservador, encarnat per Joan Pau II i el més progressista de Joan XXIII. Del Papa polonès us en parlaré poc, perquè segur que la gran majoria de vosaltres el recordareu, donat el seu vessant mediàtic i els nombrosos viatges que va dur a terme en els seus 27 anys de pontificat.
Però, què dir-vos de Joan XIII, el «Papa bo». Els únics que el podem retenir en la nostra retina i en la nostra memòria som els qui pasturam sa darrera tanca. I jo, sense anar més enfora, era molt petit. Record, açò sí que, quan va ser elegit, la nostra família tenia, a casa mateix, un negoci de distribució d'articles de plàstic. I la meva àvia, que era la titular de l'empresa, va fer que, aquell dia, els treballadors deixassin de fer feina i que ens reuníssim tots plegats al voltant de la ràdio. També en vénen ara a la ment les imatges del seu enterrament, que ja vam poder seguir per televisió. I una anècdota: durant una recepció, Joan XXIII va ser col·locat al costat de l'ambaixador de la llavors Unió Soviètica a Roma. Eren els temps de la guerra freda i de l'anomenat teló d'acer. Però el Papa Roncalli va saber rompre el glaç i li va dir al diplomàtic: «sap què? Vostè i jo som els més grassos de la reunió!».
Canviem ara de terç i passem al futbol. Poques vegades una notícia tan tràgica com la mort del tècnic del Barça Tito Vilanova, després d'una llarga malaltia durant la qual va patir dues recaigudes, ha unit tant el món de l'esport a nivell internacional. Les mostres de condol, els senyals de dol i els minuts de silenci s'han succeït en infinitat d'estadis, de pavellons, de pistes i de circuits. I és cert que Tito ha estat, durant tota la seva vida, però especialment en aquests dos anys i mig darrers, tot un símbol d'esforç, de constància i de lluita contra l'adversitat. El seu record i el seu exemple perdurarà per sempre entre tots els esportistes i els aficionats.
El darrer símbol que us volia exposar és també una mostra de com un fet ben lamentable en ell mateix pot ser emprat per defensar individual i col·lectivament els valors. Va tenir lloc durant el partit que l'equip blaugrana va jugar contra el Vila-real, al camp del Madrigal. El lateral barcelonista Dani Alves es disposava a executar un llançament i un espectador beneit i malcriat li va tirar un plàtan, com a expressió de racisme. A tall de resposta, Alves va agafar el fruit, el va pelar i se'l va menjar. Les reaccions no es van fer esperar. Molts esportistes de totes les races i de tots els països, i també molts ciutadans, anònims o famosos, es van fer fotos menjant plàtans i les van enviar per mitjà de les xarxes socials. L'expressió «todos somos macacos» ha fet fortuna, com a senyal de que ningú no pot ser objecte de mofa ni de discriminació sigui quin sigui el color de la seva pell. I l'indesitjable provocador de l'incident va ser donat immediatament de baixa del club groguet i posteriorment fou detingut per la policia i posat a disposició judicial. Que n'aprengui!, com deia aquell.
