Vull ressaltar que Joan Carles I va abdicar un 2 de juny, que és el dia, de 1946, en el qual els italians van votar, en referèndum, que deixaven la monarquia, dels Savoia, i abraçaven un sistema republicà, democràtic, de govern.
Crida molt l'atenció: va abdicar, aquí, el dia que allà era festiu per recordar, precisament, el referèndum que va rebutjar la monarquia.
Ja sé que les circumstàncies d'Itàlia i de la monarquia italiana d'aquell moment eren ben diferents de les actuals, a Espanya, i per aquest motiu no es poden plantejar comparatives. Però la coincidència de les dates és innegable, i és per tant inexcusable preguntar-se si és una casualitat, un capritx del calendari, o és més aviat una coincidència que amaga un missatge, tal vegada una petició, un encàrrec.
En considerar que la data per abdicar va ser escollida amb tot de cura, i que la va escollir qui abdica, personalment, no puc pensar que la coincidència amb l'efemèride del referèndum italià, que és festa nacional a Itàlia, on Joan Carles va nàixer, i on va viure un temps, sigui només quelcom de fortuït, producte tan sols de la casualitat.
Per tant, haig de pensar que ha estat escollida de manera deliberada i que amaga, en conseqüència, un missatge: un encàrrec.
El missatge, l'encàrrec, no pot ser cap altre que un referèndum. Hem d'entendre que qui abdica no pot parlar de referèndum, òbviament, perquè se'n va desprès de gairebé tota una vida assegut al tron. Però sí que pot fer que en parlin d'altres. No pot parlar-ne, és clar que no, i deixar el fill sense feina, però sí que pot fer que d'altres en parlin, i esperar que ells, i no pas ell, plantegin la qüestió del referèndum, tal com ha passat.
Prou sap Joan Carles que la monarquia no gaudeix en absolut d'un recolzament majoritari, i que no hi ha arguments per pensar que el recanvi generacional motivarà un canvi substancial en aquest sentit.
Ho sap perquè va haver de disculpar-se, com un fiet que demana perdó perquè va fer una de grossa. En fer-lo va deixar palès, de primera, que és un esperit sincer que de cop i volta va caure en la crua realitat.
I de segona, que la decadència i el desprestigi li exigien, com si fos un harakiri, la valentia de donar-hi la cara, sacrificar-se en públic, gairebé immolar-se, per mirar de salvar un honor que, segons enquestes posteriors, no aconseguí de salvar.
Un referèndum significaria una entrada única i definitiva en el temps modern de la democràcia, i una retirada prudent, estratègica, intel·ligent, tot obeïnt la voluntat d'un poble. No quedaria gens malament. Per sempre més podrien dir que van saber-se adaptar a les exigències, tot i que dures, dels temps que van haver de viure. És fàcil de trobar exemples de família reial sense càrrec ni feina pública, i no sembla que estiguin patint cap ànsia.
Des del mateix dia de l'anunci de l'abdicació, força gent va reunir-se aquí i arreu per demanar una consulta sobre si monarquia o república. Aquesta demanda, trobo que és legítima atés que la monarquia és una institució que ja ha fet el que havia de fer, i ara toca retirada: gràcies, moltes gràcies, i adéu. Polítics bascos, catalans i balears també demanen aquest referèndum, i Menorca va manifestar-se clara i eloqüent, dissabte passat.
Però aquí no n'hi haurà cap, de referèndum, tal vegada perquè l'oportunitat de repetir la història, que ara és cosa de fills, tant d'una banda com de l'altra, i de pentinar-se per sortir en aquesta foto, amb la il·lusió de salvar l'honor d'aquesta manera, tal vegada tan ingènua com aquella, és com un pastís de xocolate per a un fiet golafre.
