Hi ha temes que, informativament, cruixen. Són aquells que ens conten de manera sensacionalista, amb pèls i senyals, que van per capítols com en una telenovel·la i que -generalment- obvien el més essencial, el cor que les fa latents. L'evidència de l'ebola ens entrega un agost sense alè, aire de sofriment, del regust amarg de la mort. De vegades, s'han de tancar els ulls, com si, de fet, la fosca fos l'element propici per a les nostres essències, mentre que la claror harmonitza amb la part més arenosa de l'ésser humà.
Comunitats autònomes que preparen protocols, ambulàncies apunt, i sentim, però no escoltem el que ens diu l'esperit. Perquè la mortalitat a l'Àfrica per aquesta epidèmia és enfora de les provocades per la sida o la malària. Quotidianament, no hi mirem. El nombre de víctimes, no és comparable i no és nou que la gran majoria del nomenat primer món només es preocupa per una malaltia o un virus quan pot afectar-lo.
Si l'Àfrica disposés de la suficient voluntat política i del recolzament tècnic i financer extern, tots els seus països podrien obtenir millores en la capacitat de preveure malalties i controlar situacions d'urgència. Avisaven des de feia molt temps i ningú els va fer cas, fins que el síndrome va anar-se'n de viatge. El virus que ens espanta, el que ens fa por, pànic, és que la resta del món no faciliti el suport necessari. Potser no ho fem, tristament, perquè la fam no es contagia ni travessa continents.
