Hi ha persones que han viscut amb tanta intensitat, que han assaborit la vida amb tanta passió, que han aconseguit totes les metes que de petits es van marcar que, encara que morin joves o relativament joves, la gent que els ha conegut els recorda com uns privilegiats que van viure més de cent anys fins al final, amb totes les facultats intactes. Violeta Parra va néixer i va morir a Xile.
Filla d'un mestre d'escola i d'una dona del camp, va destacar com a cantant, compositora, pintora, escultora, brodadora i ceramista. A pesar que va tenir fills i va estimar i va ser estimada, es va suïcidar abans de fer els cinquanta (1917-1967). El que resulta insòlit per a la resta de mortals és que, un any abans, va compondre una de les cançons més poderoses i enigmàtiques que s'han escrit mai en llengua castellana: «Gracias a la vida que me ha dado tanto / Me dio dos luceros que cuando los abro / Perfecto distingo lo negro del blanco / Y en el alto cielo su fondo estrellado / Y en las multitudes el hombre que yo amo / Gracias a la vida que me ha dado tanto / Me ha dado el oído que, en todo su ancho, / graba noche y día grillos y canarios, / martillos, turbinas, ladridos, chubascos, / y la voz tan tierna de mi buen amado / Gracias a la vida que me ha dado tanto / Me ha dado el sonido y el abecedario / Con él las palabras que pienso y declaro / Madre amigo hermano y luz alumbrando / La ruta del alma del que estoy amando. / Gracias a la vida que me ha dado tanto / Me ha dado la marcha de mis pies cansados / Con ellos anduve ciudades y charcos, / Playas y desiertos montañas y llanos / Y la casa tuya, tu calle y tu patio...».
La conclusió de la cançó, si és que les bones cançons arriben a cap conclusió, és que la vida només és vida si es viu amb intensitat, transparència i absència de por. Si es viu així, llavors només queda donar gràcies a la vida. No importa la duració. Importa a qui has estimat, qui t'ha estimat, quins somnis has perseguit i quina herència has deixat quan t'han cridat i te n'has hagut d'anar. Jaume Mascaró (1939-2014) és dins aquesta cançó. I, ja se sap, quan formes part d'una cançó segueixes viu mentre la gent que t'ha conegut la continuï cantant. «Igual que jo sé una cançó de l'Àfrica» -va escriure Isak Dinesen a 'Memòries de l'Àfrica'-, «de la girafa, i del quart creixent africà estirat de cap per amunt, i dels solcs dels camps, i de les cares suades dels recol·lectors de cafè, sap l'Àfrica cap cançó de mi? ¿S'esgarrifa, el vent sobre la plana, amb cap color que jo portés, o s'inventen els nens cap joc on surti el meu nom, o projecta la lluna plena cap ombra sobre la grava del caminal que sigui com jo, o em busquen potser les àguiles de Ngong?». L'Àfrica no sé si sap cap cançó de Jaume Mascaró (tal vegada els comerciants de pell, els adobadors, el ocells que s'aturen a Menorca durant les seves rutes migradores entre continents, els caçadors...), però estic segur que els milers de treballadors que ha tingut la fàbrica des que son pare va obrir un taller de ballarines a Ferreries l'any 1918, les seves famílies respectives, els clients internacionals, els proveïdors de materials, les dones que han lluït les seves sabates a les principals ciutats, els amics que l'han conegut, la seva dona, les seves filles, la seva néta i els seus néts cantaran cançons o s'inventaran jocs on surti el seu nom. N'estic segur. Els homes i les dones que viuen intensament no moren mai, continuen vivint en el cor de la gent que els ha estimat, en els plecs de la seva memòria.
MASCARÓ. Figura d'una cara de pedra que es posa a les fonts o a altres obres d'arquitectura; castellà, mascarón. Mascaró de proa: figura que es posa com a ornament i emblema en la part alta del tallamar d'una nau. Deriva de màscara. Mascaró també es diu del cereal atacat de mascara; castellà, atizonado. Fins i tot, en qualcuns indrets, es fa servir per a referir-se a un eixam petit. Aquests darrers significats deriven de mascara. Finalment, Mascaró és un llinatge existent a Banyoles, Barcelona, Tàrbena, Benimantell, Mallorca, Menorca, etcètera. L'etimologia del llinatge és incerta.
L'accepció «orb», que Labèrnia atribueix a mascaró (i que fou comentada per Wartburg en el seu estudi sobre els noms de defectes de la vista) sembla inexistent en català. Mascaron existeix com a nom personal provençal, i també se'l relaciona amb la forma Mascarius, en aquest cas, seria un nom d'origen germànic. En canvi, en el Repartiment de València (mitjan segle XIII) es troba anomenat un moro Mahomat Almascaro. També podria ser un derivat de l'àrab mo'askara, campament, amb el sufix -one. No ho sé. El que sí sé és que, al camp, aquests dies de tardor, dansen les coa-rotges i, a les ciutats, continuen dansant les sabates Mascaró. I ens arriba la seva música.
