El paper és una cosa molt feble. Un llapis massa esmolat, un got que vessa o un cop de vent el converteixen en no res. Malgrat això, és curiós la importància que donam als papers. «Tinc un contracte signat». «És la llei». «Aquí ho posa ben clar». «I la factura?»
Dos papers són especialment respectats. La Constitució i les sentències judicials. La primera avui fa 36 anys. Ja és una edat. La criatura era molt esperada i va ser rebuda amb entusiasme. A l'adolescència i la joventut va fer demostració de força, vigorosa, atractiva, jove. Però ara, ai, els quaranta són a prop i, senyores i senyors, la crisi existeix. I tant. Als quaranta un intenta reafirmar-se en una fortalesa sobre la qual, en realitat, no té més remei que dubtar. Ho fa amb la comparació constant amb els joves (partits de futbol lamentables), amb esport solitari (la relació entre la febre del running i la crisi és indubtable), vestuari dubtós, tatuatges, automòbils de dues rodes, desfici per sortir...
Idò amb la Constitució passa e mateix. Polítics i opinadors temerosos de nous temps s'aferren a la Carta Magna com a hooligans i amb no més arguments que la passió pel paper: «Ho diu la Constitució, és la llei». Aquesta passió és una debilitat detectada però no reconeguda, el temor davant el declivi evident, la senectut a l'horitzó.
També se sol expresar sacre respecte cap a les sentències. Sí, respecte tot, però dubtes també. N'hi ha que no s'entenen, com les suspensions de grans normatives per petits vicis de forma. Un jutge ha de fer complir la llei però també procurar una proporcionalitat entre el fet denunciat i les seves conseqüències. Que manqui un paper no sembla suficient com per fer-ne tirar un munt a la paperera. La seguretat jurídica hauria de tenir cintura per casar bé amb el sentit comú, per fer justícia per sobre de fer complir la llei, que a més no sempre és justa per a tot i tothom. I perquè el sentit comú no el trenca un llapis esmolat ni se l'emporta un cop de vent.
