Diumenge. 16 hores. Ocimax. A la sala 2 només hi ha un pare i el 75 per cent de la seva descendència mirant «Mortadelo i Filemón», pel·lícula prescindible que entreté els dos menors, permet engolir blat de moro inflat a la major i retorna el pare a quan devorava les desventures d'aquest dos detectius sense manya ni fortuna.
A la sala no hi ha ningú més. Davant la situació, el comentari d'un petit: «Així podem xerrar». Altres fan aportacions més escatològiques, que estalvio. Donen per pensar: les convencions socials, les pautes de comportament, canvien en funció de la confiança o desconfiança que hi ha entre les persones que comparteixen espai.
Passa això amb els insults. No ofenen per la seva literalitat, sino pel context. Si en una conversa alegre amb un amic li dic que és un cabró, no s'enfada. Per contra, quan hi ha molta tensió una mirada pot fer saltar espurnes. Del que va passar dilluns al Consell el més cridaner pot ser és l'insult, però el més preocupant és l'animadversió entre les parts.
Res no justifica insultar els consellers. Així i tot, cal analitzar-ho (que no justificar-ho, com tampoc magnificar-ho) perquè no és un fet aïllat. Entre gestors i ciutadans s'ha creat un clima massa tens, que supera la discrepància ideològica. Davant una actuació d'important impacte és comprensible la protesta, però el pas a l'insult a la cara, amb fel, en un context que el fa violent (el polític exposat al públic en un ple) es produeix, en part, per circumstàncies que van molt més enllà del Consell. El ciutadà s'ha cansat i se sent abandonat, traït, maltractat. Els motius ja se saben. No cal reiterar-los però sí afrontar-los seriosament. Prou matisos a una corrupció que sí és sistèmica, prou brometes amb rebaixar salaris, prou privilegis, prou abusos de l'elit financera. Aixó també són insults, que s'han de respondre amb contundència però sense perdre les formes. Perquè amb elles es perd una part, tot i que només una part, de la raó.
