És possible trobar un model de consens per a Menorca, Balears o fins i tot Europa? És més difícil aquí que tothom remi en el mateix sentit o és una dinàmica generalitzada en el món modern?
Encara que té vàries accepcions, en funció dels autors i o les regions planetàries, en aquest article el terme «governança» interessa en el sentit de la disponibilitat d'una societat a ser governada. En altres paraules, es refereix al funcionament correcte i pacífic -malgrat que complex- de les relacions entre els diferents agents que interaccionen.
En els darrers temps, es detecta una protesta latent entre una àmplia capa social, que no es mostra conforme amb les conseqüències de la gestió que fan els governs a diferents nivells. La manca d'equitat en la distribució de la riquesa, les afectacions al medi, els nombrosos casos de corrupció del model que s'impulsa, etc, han acabat deslegitimant bona part de les institucions que han de treballar per la cosa pública.
I quan s'entra en una deslegitimació tan gran, ens trobam gent que ostenta el poder públic però que, podríem dir, n'ha perdut l'autoritat. I amb un govern desautoritzat per la ciutadania, la gent no es deixa governar fàcilment.
Hi ha qui defensa que els éssers humans som egoistes per naturalesa, i per tant els interessos individuals sempre s'imposen a les necessitats de la col·lectivitat. No hi falten, certament, exemples estudiats de societats que varen col·lapsar al seu dia per manca d'atenció a les necessitats col·lectives, com ara la sostenibilitat ambiental. Alguns autors es demanen què devia pensar la persona que va tallar el darrer arbre a l'illa de Pasqua? I suggereixen que potser ho va fer al crit de «Més treball i manco arbres».
Però al final, les societats que han practicat la cooperació són les que han anat sobrevivint evolutivament. I sense caure en innocències candoroses, els darrers estudis sobre la biodiversitat han demostrat que la cooperació està molt més estesa del què es pensava en les relacions de les espècies del planeta.
Això casa malament amb l'actual sistema econòmic, que fomenta la competència i l'acumulació individual a partir d'esprémer un dels comportaments humans que s'ha detectat com insaciables com és la millora de l'estatus. Sempre pots tenir un vehicle més potent, una casa més gran, o un rellotge més espectacular.
Els qui han estudiat els reptes de la governança ambiental planetària, expliquen que hi ha unes claus que es repeteixen en les societats que han aconseguit models que poden servir d'exemple. Sembla que els temes col·lectius hi surten guanyant quan s'aconsegueix la participació de la població en la presa de decisions estratègiques. Un requisit que probablement sigui una de les receptes imprescindibles per als pròxims anys.
També diuen els experts que s'han de buscar fórmules per incentivar el bon comportament, sempre tenint en compte la psicologia humana. En el nostre àmbit molt sovint la cosa va al revés. Per exemple, amb els mètodes que pretenen impulsar-se per legalitzar nuclis d'hortals o similars, resulta que el que ha respectat la llei, i no ha construït una casa il·legal, li toca també pagar la seva part de serveis comuns (llum, clavegueram, etc), que no li fan cap falta si l'activitat és només d'horta. De manera que es castiga al que ho ha fet bé, i es premia al que ho ha fet malament.
El mateix passa en la gestió dels residus, que ara tornar a ser damunt la taula institucional. Ja hi ha moltes experiències a fora de recollida selectiva de residus porta a porta. Però aquests polítiques també s'acompanyen d'incentius i desànims. Per exemple, a qui separa bé els residus se'ls recullen de la seva porta, però el que no ho separa no se li recull o ha de portar la seva bossa a contenidors allunyats. Ben diferent de com ho estem fent per aquí.
Molta gent es desanima en veure els enormes reptes mundials. Però a nivell local es poden fer coses molt interessants. De fet, a les darrers cimeres mundials, qui està aportant avanços concrets que serveixen d'inspiració són els governs locals. En aquest sentit, sembla que tengui plena vigència aquell lema que es va posar de moda a finals dels setanta: «pensa globalment i actua localment».
Per superar els desafiaments actuals cal una bona governança. I per fer això es necessita il·lusió i sistemes d'organització que permetin perseverar en els intents de millora col·lectiva. Capgirar les coses és possible i hi ha prou exemples a l'abast, però no és fàcil.
