El tema central, a nivell informatiu, d'aquesta darrera setmana ha estat, sense cap casta de dubte, el resultat de les eleccions gregues i la investidura d'Alexis Tsipras, líder de Syriza, com a nou primer ministre del país. Aquest enginyer de només 40 anys, antic militant del partit comunista i cap de l'oposició durant el mandat d'Andonis Samaràs, va quedar a només dos escons de la majoria absoluta i va poder accedir a governar l'estat hel·lènic gràcies al suport de Grecs Independents, una petita formació integrada per escindits del fins ara partit en el poder, Nova Democràcia. Grecs independents s'ha caracteritzat per una ideologia ultradretana, homòfoba i antieuropeïsta.
Pens que rallar de Grècia, en aquests moments i sempre, no és fer-ho d'un tema qualsevol. En aquella península de l'est del Mediterrani hi trobam l'origen de la nostra cultura, que ens fou tramesa posteriorment per mitjà de la civilització romana. Allà visqueren els filòsofs clàssics, els grans dramaturgs, els arquitectes, els matemàtics, els metges i, fins i tot, Grècia ha estat bressol de la nostra organització social i política. La seva influència actual és, evidentment, molt diferent. Li ha succeït més o manco com a Espanya, que va tenir el seu siglo de oro, durant el qual el sol no se ponía jamás en tot el seu imperi i que, en les dues darreres centúries, ha vist disminuir de manera notable la seva importància en el conjunt de les nacions de l'univers terraqüi.
Hores d'ara, Grècia és un país econòmicament immensament endeutat i socialment molt dividit, entre uns pocs oligarques i una immensa classe mitjana i baixa cada vegada més empobrida per les polítiques d'austeritat imposades des de Brussel·les, a conseqüència del rescat al què es va veure sotmesa per l'Unió Europea. Ben aprop dels seus impressionants monuments i restes arqueològiques hi podem trobar -segons conten els qui hi han estat- la misèria més sagnant i més colpidora. Ara record les paraules d'uns amics de la Penya Barcelonista de Reus que van visitar Atenes l'any 1994, amb motiu de la final de la Copa d'Europa i que van tornar ben decebuts, pel 4 a 0 que el Milan havia infligit a l'equip blaugrana, però també pel caos (un mot ben grec, per cert) que es van trobar als aeroports, als hotels i restaurants, i la sensació d'inseguretat que van poder copsar passejant pels carrers de la capital.
Contra tot açò ha versat la recent campanya electoral de Syriza i aquests han estat els motius de la seva victòria tan aclaparadora. Els podríem resumir en tan sols dues paraules: el cansament i la desesperació d'una població que veu que no pot continuar així; que s'adona de que no té ni present ni futur; que el país de Sòcrates i d'Eurípides ha esdevingut la terra dels salaris de 400 euros i escaig. Tsipras i el seu reduït govern de vuit homes i cap dona (un detall, aquest segon, que li ha estat fortament criticat) haurà de fer front a un doble repte, en clau interna i també externa. Retornar, d'una banda, la confiança i l'esperança en la millora del dia a dia dels seus conciutadans i, de l'altra, re-negociar amb les autoritats comunitàries les condicions de pagament del deute abans esmentat.
Però he titulat aquest escrit «Per un parell de vots» i he de fer una referència al pacte de govern que Syriza acaba d'establir amb Grecs Independents. Pel que hem pogut comprovar en la història política recent de Grècia, aquest no és un país acostumat a executius que governin en minoria i amb acords puntuals, sinó a majories absolutes o grans coalicions entre els principals partits, com la que han protagonitzat, en els darrers anys, els conservadors de Nova Democràcia i els socialistes del Pasok. Tsipras tenia, doncs, les mans lligades i havia de pactar amb un dels petits partits que componen l'actual arc parlamentari grec.
Per poder dur a terme les seves polítiques de reformes i la voluntat de canviar de dalt a baix la relació de Grècia amb Europa, Syriza no ha pogut posar-se d'acord, curiosament, amb ningú altre que no fos amb una formació tan dretana com Grecs Independents. I els ha donat un ministeri com el de Defensa, on ells podran exercir el seu patrotisme i el seu nacionalisme grec exacerbat. Tal com va fer, per exemple, l'any 2004, Rodríguez Zapatero, amb el seu principal rival a les primàries del PSOE i representant de l'ala dreta dels socialistes espanyols, José Bono. Aquest va acceptar tot d'una el càrrec i va transformar la seva presa de possessió en una cerimònia luxosa i d'auto-enaltiment. Ho recordau?
