No es deixin enganyar. La unitat absoluta no existeix. Vist el PP balear es pot pensar que la unitat, la cohesió, es trenca amb el fracàs. Fals. La unitat de pensament és una ficció, una construcció virtual per conveniència, que el fracàs desmunta. És una convenció, no una coincidència real. En un matrimoni les diferències es resolen, no desapareixen. Si això passa entre dues persones que s'estimen, que no ha de passar dins entitats amb centenars d'integrants? L'error és voler fer de la unitat un valor, una virtut, quan és una mentida.
Buscar el consens és perdre el temps. Tampoc existeix. Sempre hi ha punts de vista diferents. Es pot buscar un màxim acord, construir una solució que redueixi al mínim comú múltiple les discrepàncies. Però de consens no n'hi ha. I és millor així. Els humans ens distingim dels eriçons de mar per la capacitat crítica, de qüestionar les coses, d'opinar en funció del coneixement i l'experiència acumulats. No n'hi pot haver dos iguals.
Es demonitzen i vinculen a un futur fracàs de gestió les difícils negociacions per formar govern al Consell. Discrepo. Pensar en una entesa senzilla era una utopia atesos els punts de partida. A més, les amistats que es construeixen amb celeritat solen acabar a la primera discrepància. Les construccions sòlides necessiten temps i feina. I, de fet, el que realment importa no és la negociació sinó la posterior acció de govern. D'això no es desprèn que la dificultat en la negociació suposi un bon govern. Ni fer-hi prop. És un factor de risc afegit que queda latent al llarg de quatre anys, per allò dels retrets. Les majories absolutes no vacunen contra les discrepàncies internes, però sí que les deixen més dissimulades, com un volcà apagat. Al pacte tothom li busca les pessigolles i a més (no a Més) cada membre pot arribar a recaure en l'egoisme, també molt humà. Per aquest motiu el pacte s'ha de tancar bé, no en precari, perquè hi pot haver diferències, però mai rancor. Cap relació pot conviure amb el rancor.
