Avui se celebren les eleccions autonòmiques més importants de la història democràtica d'Espanya. No és una opinió personal i per tant subjectiva. Ho diu amb d'altres paraules un dels molts altaveus de l'espanyolisme més rampant que des del primer instant va entrar en campanya, el diari «El Mundo»: «Estamos probablemente ante las elecciones más importantes desde la Transición».
Són tan importants que es juga la idea i el sentit territorial, històric i social de la mateixa Espanya. N'hi ha que diuen que no són crucials, que no són plebiscitàries, que només són autonòmiques. Estan en el seu dret d'afirmar-ho. Però mentre diuen açò, han tret tots els tancs virtuals que disposa l'estat espanyol per aturar la independència de Catalunya.
Avui coneixerem el resultat. Sabrem el nombre de ciutadans catalans que volen obertament la independència (la suma de Junts pel Sí, CUP i una part no gens menyspreable de Catalunya Sí que es Pot), que volen un estat federal (la part més important de Catalunya Sí que es Pot més PSC i UD) i els que volen que tot continuï igual (Ciutadans i PP). Es pot donar la circumstància que el vuitanta per cent del parlament de Catalunya que surti d'aquestes eleccions dominicals estigui en contra de la paràlisi absoluta del govern central; ja sigui en forma d'independentisme, de federalisme o de la reclamació del dret a decidir.
De ser així, el PP quedarà aïllat amb l'única companyia de la seva marca blanca a Catalunya: Ciutadans. Molts menorquins, davant la campanya hostil en la qual han participat des del president dels Estats Units fins, com si fos un acudit, els diaris esportius de Madrid, es deuen demanar per què Catalunya vol ser independent. No ho respondré jo. Ho deixaré a la ploma de l'escriptor amb més projecció internacional de l'estat. Albert Sánchez Piñol ha escrit: «Acabo de fer cinquanta anys i en aquest mig segle no ha passat ni un any, ni un de sol, sense que el Govern espanyol no hagi emès una llei, o generat una política, en contra de la llengua i la cultura catalanes. Així, potser, la pregunta correcta no és 'per què hi ha tants catalans que no volen ser espanyols?', sinó 'per què Catalunya encara segueix dins d'Espanya?'». Aquesta darrera és la pregunta correcta segons l'escriptor, però el Govern i totes les ramificacions de l'estat no s'han dignat a respondre-la. En tost de fer-ho, i fer-ho d'una manera seductora seguint l'exemple de Gran Bretanya, han optat per una estratègia de la por que quasi ningú s'ha cregut per culpa de la debilitat extrema dels arguments i pel seu to apocalíptic. Si Espanya boicoteja la seva admissió a la Unió Europea, l'estat entrarà en fallida perquè Catalunya no pagarà la seva part del deute públic i podrà començar des de zero com un estat nou. Si la FEF expulsa el Barça, la Lliga espanyola de futbol es convertirà en una competició de segon nivell i l'equip català reforçarà, per exemple, la francesa, que ja té el Mònaco com a equip estranger. Per què no se'ns diu la veritat? Per què se'ns amaga que Espanya perdria molt més que Catalunya si aquesta s'independitzés? Per què es fa a l'inrevés i es diu que només seria Catalunya la perjudicada?
És tan ridícul que la gent del carrer, si més no a Catalunya, no s'ha cregut cap de les seves variades i múltiples mentides. En aquest punt em ve al cap un estudi recent de la puntera universitat britànica d'Òxford. Aquesta assegura que els mitjans de comunicació espanyols són els menys creïbles d'Europa i els segons per la coa del món. Per tant, si els mitjans són, quasi bé, els menys creïbles del planeta per què els catalans els han de creure? Per què, a més a més, han de creure un partit que ha mentit a tort i a dret -la primera mentida va ser dir que no apujaria els impostos- durant tota la legislatura? Si aquí hi afegim que la gent se sol creure més els missatges positius que no pas els negatius, tindrem una explicació raonable dels més que possibles resultats d'avui. Però, per què s'ha arribat fins aquí?
El prestigiós historiador català Josep M. Solé i Sabaté ho redueix a tres factors: «Primer, les contínues manques de respecte i insults als quals se'ns sotmet en l'àmbit polític i mediàtic. Segon, els factors històrics que mai no se'ns han respectat ni comprès. I tercer, la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya, que va demostrar que totes les promeses que se'ns havien fet han estat sempre un engany».
Què passarà aquest diumenge? No ho sé. Les clavegueres de l'estat, tal vegada, com van fer a les darreres eleccions autonòmiques catalanes, trauran informes policials que després es demostraran que són falsos per tal d'incidir i decantar el vot dels indecisos. Espanya no és Canadà ni Gran Bretanya. Per tant, a dia d'avui, qualsevol predicció és agosarada. El que és segur és que Artur Mas ha aconseguit el seu objectiu: convertir unes eleccions autonòmiques en un plebiscit. Acció de votar tot un poble o gran col·lectivitat sobre un assumpte sotmès a la seva consulta; castellà plebiscito.
