Dijous passat ha estat el Dia Internacional de la Tartamudesa. La data va passar sense gaire repercussió mediàtica, tot i que la tartamudesa té forta repercussió en les persones que la presenten, sobretot infants.
Se'n diu quequesa, tartamudesa o disfèmia, i cal diferenciar-la de la situació, normal i transitòria, que presenten molts fiets i fietes durant el temps en què comencen a parlar mitjançant estructures de dos o més paraules.
La tartamudesa, diguem-ne vertadera, és un problema que afecta un 5% d'infants preescolars, però el fet que hi hagi tan sols un 0,75% d'adults afectats indica que la tendència general és cap a la superació del trastorn.
Aquesta superació, però, és força més probable i més completa quan el fiet quec (o tartamut) és reconegut com a tal de manera precoç, i de manera igualment precoç rep diagnòstic i tractament. N'hi ha més fiets que fietes, que solen començar la quequesa entre els 25 i els 41 mesos d'edat.
Jo recordo que durant els meus anys d'escola hi teníem un company quec, i recordo el patiment que amagaba quan havia de parlar, quan volia xerrar i explicar alguna cosa, i els esforços que feia per sortir-se'n, i que no se'n sortia.
Fàcil és entendre les dificultats de comunicació que pot presentar el fiet o l'adolescent tartamut, i fàcil és imaginar també que aquestes dificultats poden dur-lo, tal com passa, a una frustració que després es fa incomunicació perquè evitarà de parlar per evitar la frustració de no poder-lo fer com ho fan els amics.
No s'ha d'obligar el pacient a repetir les paraules mal dites ni exposar-lo deliberadament a la situació en què tartamudeja més, perquè això fa més intens el patiment i més profunda la frustració. I no li representa cap benefici.
Recordo que aquell company, un noi alt i corpulent, bon esportista, mirava sempre de cantar en les reunions socials, perquè en cantar no quequejava. Aquesta n'és una curiosa característica.
Efectivament, qui tartamudeja sol cantar força bé, i sol parlar força bé quan es tracta d'un xiuxiueig, o de lectura en veu alta i en grup, o de parlar tot sol i en solitud. Són misteris d'aquesta situació l'origen de la qual continua que és un misteri.
La ciència coneix la quequesa des de l'Antiguitat, però encara no sap del cert a què és deu. Se suposa que resulta d'una combinació de causes en la qual hi ha la genètica i diversos factors socials, psicològics i biològics, però no hi ha, en la majoria dels casos, un fet psicològic o biològic que sembli causa o desencadenant de la tartamudesa.
Tampoc no hi ha un perfil psicològic propi dels fiets o fietes que pateixen tartamudesa. Comparats amb els fiets normals, gairebé tots els quecs són iguals en intel·ligència i en desenvolupament. S'ha d'admetre, però, que n'hi ha uns pocs en els quals s'observa un esperit perfeccionista i una certa susceptibilitat emocional, però que no en són causa sinó consequència.
Una altra característica de la disfèmia són les notables diferències que hi ha en la intensitat del problema, i en la percepció que se'n té. És a dir, és possible que un fiet amb una quequesa intensa i realment problemàtica no pateixi gaire, i assoleixi un nivell de comunicació adequat per al seu desenvolupament.
I també és possible que un fiet amb una quequesa lleugera presenti un nivell important d'angoixa i de posterior frustració i, per tant, que tingui problemes de comunicació i de desenvolupament.
Cal recordar i tenir ben present que el fiet quec necessita ajuda perquè pateix. No ho fa a posta. Cal tenir-li paciència i deixar que acabi de parlar, sense posar-li presses ni exigir-le de parlar millor o de repetir les paraules. I no s'ha de perdre el temps, sinó consultar prest.
bello.cat / jordibell@gmail.com
