La vida lenta

Divendres passat, quan encara l'estiuet de Sant Martí ens amorosia la vida, anava caminant tranquil.lament pel meu poble. Era l'hora del vermut (aquella estona tan agradable, just abans del dinar, quan tan de gust ve fer una aturadeta per deixar la ment en blanc) i el temps convidava a seure a les terrasses de la plaça i voltants. Dues joves, na Paqui i na Maria Jesús, gaudien d'aquell moment, tot fent esclatar la conversa. «Idò, Maria, que seus i prens alguna cosa?» Tot i que feia un poc tard (el dinar s'havia d'enllestir), no em vaig poder resistir a l'oferiment. Va ser una estona curta però preciosa, intensa en contingut, amable en el to, distesa en l'ànim... Vam parlar de plats casolans que et transporten a la infantesa, músiques que et fan reviure moments, olors (sobretot olors!) que et fan viatjar en el temps amb una força inusitada i evocadora. Una estona veritablement plaent!

Noticias relacionadas

Després de la tempesta

Más noticias relacionadas

Quan ja tornava cap a casa amb un somriure als llavis, vaig repassar el temps que feia que coneixia na Paqui i na Maria Jesús, no d'una manera molt profunda però sí longeva, i em vaig sentir reconfortada amb l'estona compartida novament.

I és que, quan sorgeixen aquests moments, te n'adones de la riquesa que guarda viure en un poble de dimensions humanes que et regala trobades així. Te n'adones que, encara que les relacions no siguin molt íntimes, allò que culturalment i vitalment ens uneix és tan similar que s'estableixen lligams de seguida. I és un gust que la vida lenta del poble et regali estones així!