L'enquesta del CIS exposa que fa deu dies encara hi havia un 41,6 per cent d'indecisos de cara a les eleccions nadalenques d'enguany. El percentatge és tan gran que si els indecisos formessin un partit propi, el partit dels indecisos tindria majoria absoluta, o gairebé. Però clar, no hi ha partit d'indecisos, perquè ningú no s'ha decidit (és lògic) a crear-lo. Per tant, s'hauran de decidir a votar algú altre. Molts acabaran de reflexionar a la cua de les gambes per al dinar de Nadal o mentre no arriben tots els companys al sopar d'empresa.
Amb un partit d'indecisos, el govern dubtaria de tot, no donaria res per sabut. Per exemple, davant una inversió estatutària es pensaria molt bé si realment l'ha d'executar només per l'estúpid fet que els euros vinguin de Madrid, com a s'Enclusa, on no sabem exactament què volen fer ni per a què (algú ho sap?) però celebram de dalt de tot tenir-ne els diners. O la canalització de fibra òptica pública, d'utilitat restringida també difosa i horribles síquies col·laterals als carrers.
Els indecisos demostren tenir l'esperit crític suficient com per no actuar per fidelitat al carnet o a creences ideològiques identitàries. Així podrien governar sense pensar en rèdits electorals, sense la cadena curta de les sigles i els prejudicis, que obliguen a fer coses en què no es creu del tot per no ferir principis de fàbrica o socis de pacte. Un govern indecís preguntaria, s'interessaria realment pel que pensa el ciutadà. Es fiaria d'informes tècnics objectius, no d'aquells que avalen només voluntats polítiques prèvies, simplement perquè no en tindria cap de preconcebuda. Ser indecís no és ser babau, és meditar, pensar bé.
Què? Què diu ara vostè? Que aquest govern no seria àgil? Que enredaria? Que cada projecte estaria dècades a executar-se? Sí, sí, pot ser sí, però això és exactament, tal qual, el que tenim ara amb els dirigents no indecisos.
