Cap de setmana passat. Dissabte matí a Figueres. La capital de l'Alt Empordà, amb alcaldessa convergent i catalanisme de pedra picada, commemorava el pas cap a l'exili de milers de víctimes de la guerra espanyola el febrer de 1939. Pepita León, 90 anys, malaguenya de naixement, francesa d'acollida i empordanesa d'adopció, ho recordava i advertia: totes les guerres provoquen desplaçaments traumàtics. Ahir van ser espanyols; avui la desesperació és a Síria o a l'Àfrica, a l'est i sud de la Mediterrània, amb morts de fred i fam o ofegats dins un abisme d'aigua.
El vespre abans era a Sant Feliu del Llobregat homenatjant Jaume Bosch, amic de lligams menorquins, gran persona, polític intel·ligent i honest, que fa poc ha deixat la tasca institucional per continuar el seu compromís des de la societat civil. Eventualment, ha estat senador, diputat al Parlament de Catalunya i, per més temps, regidor del seu poble, sempre des de les files de l'esquerra (PSUC, ICV): la política com a servei, com a cultura; la política entesa aristotèlicament com la dignitat més alta per a un ciutadà. Front als que han anat a les institucions per omplir-se les butxaques, un exemple dels qui ho han fet per enriquir-se en valors, coneixements i experiència de servei als altres. Un dels millors guanys de la democràcia municipal que en Jaume recorda és la creació de xarxes associatives, que cohesionen els pobles i permeten acréixer el benestar de la gent.
L'herència del PSUC en la construcció de la democràcia: Catalunya, un sol poble. Front als qui el volen convertir en dues comunitats segregades, on el tauró acabi engolint-se el peix petit, la lluita per exercir la sobirania. Des de les qüestions minúscules de la vida quotidiana fins al fet de decidir quines han de ser les pròpies dependències i la solidaritat volguda, sense que cap nacionalisme extern et colonitzi. Integrar les diferents onades de nouvinguts sense dividir la societat; les aportacions multiformes del mestissatge sense malmetre'n la identitat. El respecte a la diferència, tot assumint que la llengua i la cultura catalanes han estat i han de continuar sent l'eix nacional del nostre país. La defensa dels drets individuals i col·lectius, indestriables.
Aquí, a les Illes, l'onada immigratòria durant les darreres dècades ha agafat dimensions de tsunami, però ens manca un teixit social capaç de cobrir la inexistència d'un Estat propi. Per poder fer de la vida una esperança fins i tot en situacions adverses, com volia Paco Candel.
