Els ministres de la Governació, Manuel Fraga Iribarne, i de Relacions Sindicals, Rodolfo Martín Villa, així com el general Campano, llavors director de la Guàrdia Civil, estaven visitant l'hospital de Vitòria, després de reprimir la vaga general, que havia començat a Forjas Alavesas i s'escampava per tot el País Basc. La repressió fou duríssima, amb un balanç de cinc morts i centenars de ferits. «Tots en som responsables», acabava de dir davant la premsa el vicepresident segon del Govern. «No hi pot haver pau mentre no hi hagi justícia», va replicar-li de dins el llit un treballador ferit de bala.
Per desallotjar l'església de Sant Francesc d'Assís, plena de treballadors que s'hi havien refugiat, la policia va llançar gasos lacrimògens i disparà trets de calibre gros. En el moments de la càrrega van caure dessagnats Francisco Aznar (17 anys), Pedro Martínez (37 anys, obrer) i Romualdo Barroso (estudiant, 19 anys); dos més moririen posteriorment. Era el 3 de març de 1976 a les 5 del capvespre.
Lluís Llach va compondre un himne de dol imponent, Campanades a mort, on maleïa els botxins («que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies») i demanava no oblidar les víctimes. He tornat a escoltar el vinil, la portada del qual reprodueix un aiguafort de l'artista ciutadellenc Matías Quetglas. Escarrufa la pell sentir, altra cop, aquell testimoniatge. Art i compromís.
Quaranta anys després d'aquells fets, pocs en tenen memòria, facultat feble, selectiva i fàcilment esborradissa. Per a alguns recordar-ho incomoda. Salvador Cots els ho retreu: «Fraga, Suárez, Martín Villa i Joan Carles de Borbó potser són els quatre personatges que millor s'ho van muntar en el trànsit del règim del 36 al del 78. Tots ells van rebre tota mena de compensacions, en honors i diners, per haver estat capaços de mantenir l'estructura franquista i integrar-hi les elits de l'oposició democràtica. Encara que fos a costa de l'oblit d'aquells cinc obrers assassinats, entre moltes altres víctimes de la repressió, duríssima, d'aquell període». Potser és ver que, com diu el periodista d'«El Món», els reformadors del règim franquista, «avantposaven la supervivència dels càrrecs propis a la vida de les persones».
El proper 1 de març, Lluís Llach serà rebut a l'Ajuntament de Vitoria-Gasteiz, però no podrà ser nomenat fill adoptiu de la ciutat, tal com havia proposat el govern municipal, perquè per a açò calia una majoria de dos terços. El PP i el PSOE van sumar els seus vots per impedir-ho.
