Alguns dels professionals que van participar dijous a la tertúlia de l'IME sobre energia i clima van exposar la necessitat de deixar de mesurar el progrés econòmic amb el clàssic i divinitzat PIB. També van proposar deixar de fomentar el creixement constant de producció.
De les tal vegada 150 persones que hi havia a Can Victori cap es va desmaiar ni va cridar escandalitzada. Tot el contrari que quan Javier Ares, conseller, va comentar que s'havia de contemplar decréixer per ser un territori meritori de la condició de Reserva de la Biosfera. Llavors les befes i crítiques van ser reiterades. Ni tan sols Ares va trobar un suport decidit i inequívoc dels seus propis companys de govern.
La política, amiga del curt termini, no encaixa bé amb aquestes idees de transformacions radicals, de canvis de paradigma. Ho va reconèixer Joan Groizard (director general), qui va afirmar dijous que quan es proposen mesures que surten de l'esquema clàssic de donar prioritat absoluta a la competitivitat i la facturació reben pals de totes les bandes i pateixen un enorme desgast, amb risc de cataclisme electoral, sense que els ciutadans que les consideren bones i adequades obrin la boca. Exemple: l'ecotaxa.
Malgrat l'alarma climàtica de primer nivell, s'ha de reconèixer que plantejar el decreixement i la substitució del PIB per indicadors alternatius, amb un atur insuportable i molts joves sense expectatives laborals, resulta un exercici complicat si es fa més enllà d'àmbits reduïts com el de dijous. PIB és Producte Interior Brut i també és Paràmetre molt Interioritzat malgrat ser Brut. Quan predomina la incertesa, costa ser valent, arriscar, sortir d'inèrcies, dels camins marcats. Encara que són aquestes inèrcies i camins, el PIB, i el creixement desbocat amb barra lliure de recursos, els que ens han portat a la situació actual. Els humans som una espècie ben singular. I bruta.
