Pinxa (285)

Aquest escrit va dirigit als centenars de persones que em demanen cada estiu com es va a Cala Mitjana. El primer consell que he de donar és... que no vagin a Cala Mitjana. Si aquest advertiment desinteressat és ignorat per la bellesa irresistible de la cala esmitjada, la meva rèplica és que hi vagin a primera hora del matí o quan comenci a caure el sol i quan a l'illa hi bufin els vents del nord. Aconseguiran tres objectius. No esclatar-se de calor durant el camí, trobar la platja deserta i banyar-nos en una aigua ben neta gràcies als corrents marins. De no fer cas a aquest triple suggeriment els diria que, per anar-hi, es decantin per deixar el vehicle a l'aparcament de Cala Mitjana. Que per res del món no entrin a la urbanització de Cala Galdana i que, per tant, deixin el cotxe a la tanca polsegosa habilitada per l'Ajuntament de Ferreries i que està situada a pocs metres de la primera rotonda. La raó principal? És el camí més curt per arribar a la platja. També el trajecte més còmode. Els qui optin per aquesta opció, travessaran a peu el canaló que ha format la cala d'arenes blanques i que els transportarà, a través d'un camí asfaltat i ombrívol, a Cala Mitjana (no a Cala Mitjaneta). Durant el recorregut quasi urbà podran contemplar sitges de carbó derruïdes, forns de calç abandonats, basses excavades al marès blanc, barraques de pedra i d'altres construccions de quan el bosc era explotat. Entre refilets d'ocells i xerricar de cigales arribaran sense adonar-se'n a la famosa cala on podran gaudir d'un massificat i festiu dia de platja. Com he dit, cometran un error si aparquen a la urbanització de Cala Galdana. Es pot fer. Ningú no els dirà res. De fet, hi ha dues maneres de deixar estacionat el cotxe a la urbanització. Una, a l'aparcament situat a l'esplanada de l'antiga església que va ser abandonada abans de ser del tot acabada i sacralitzada. L'altra, a la resta de la totalitat de la urbanització. Aquesta opció té graciosos i variats avantatges. El primer és que els serà concedit per un dia el privilegi d'aparcar allà on els doni la gana: al mateix revolt de les rotondes, damunt els passos de vianants, damunt les voreres, davant les entrades dels xalets, davant els contenidors de reciclatge i escombraries o davant els innocents guals. Allà on vulguin. La Policia Local no els multarà i, per tant, tampoc ningú cridarà a cap grua. Podran passar un dia de platja tranquil en aquest sentit. L'únic problema que tindran serà la dèbil senyalització per arribar a la platja, la solana implacable en certs trams de la calçada, la major distància i la irregularitat pedregosa del camí. També aquí tindran dues opcions. Agafar el Camí de Cavalls des de el carrer que duu precisament aquest nom i que està situat entre Sa Punta i l'aparcament de l'església. O botar la paret que fa mitgera entre Cala Galdana i Cala Mitjana i agafar la pista forestal que travessa Na Gran. Jo aconsell la primera opció. Recórrer un tram de Camí de Cavalls és una experiència gratificant encara que vagin a la platja a peu i, per tant, sense ase ni cavall. Perquè fa feredat trobar-te parelles empenyent un cotxet amb un nadó entaforat a dins o un al·lot petit pel Camí de Cavalls. Me'n ric dels esports d'aventura, dels pilots de curses de cotxes o de motocicletes. L'habilitat que s'ha de tenir a l'hora d'esquivar el pedreny i els clots i encarar les costes converteix aquests pares primerencs en autèntics herois de la nostra vida quotidiana contemporània. Si superen aquesta prova -i la immensa majoria la supera encara que coberts de pols i de suor- ho podran superar tot en un futur. S'ha de reconèixer que aquest tram de Camí de Cavalls és polit. Jo destacaria la davallada empedrada amb la coberta d'un cel d'alzines, el forat del forn de calç i els enfronts tapiats de la Cova de ses Taronges, antigament habitades durant l'estiu. Diguem quin camí agafes per anar a peu a la mar i et diré si ets menorquí. Els menorquins tenim ànima corsària i solem agafar el camí de Na Gran per anar a Cala Mitjana. És un camí privat, perillós, conflictiu i prohibit. L'he travessat moltes vegades i les experiències han fregat els expedients X. Un matí em vaig trobar un home armat amb una destral que em va tallar el pas. Un diumenge em vaig veure envoltat d'un núvol de pols provinent d'una caravana de jeeps. Una nit em vaig topar amb un ca llop blanc que em va mirar i es va endinsar en el bosc. Un capvespre vaig ser sobrevolat per un vehicle aeri no tripulat... Sigui com sigui, el plaer que es deu sentir enfonsant la llança de l'ombrel·la a l'arena després d'haver aconseguit conquerir un metre quadrat de platja deu ser semblant al de l'astronauta Neil Armstrong clavant la bandera a la Lluna. O el que deu sentir una pinxa dins una roda de sardines salades. Una pinxa és un anglicisme molt viu a Menorca. Prové de la paraula pilchard amb el mateix significat. Estar com a pinxes, o anar estrets com a pinxes són dites menorquines que fan referència a estar molt estrets, a moltes persones en un lloc petit.