Les llengües de cultura disposen d'una codificació normativa, que recull en una ortografia, un diccionari i una gramàtica. Aquesta és la situació en què es troba la llengua catalana, dotada de les tres eines fonamentals d'una llengua de cultura gràcies a la labor de l'Institut d'Estudis Catalans i a la dedicació de Pompeu Fabra al llarg dels primers trenta-cinc anys del segle XX: «Normes ortogràfiques» del 1913, «Gramàtica» del 1918, i el «Diccionari general» del 1932. El «Diccionari de la llengua catalana» de l'IEC (1ª edició 1995; 2ª, 2007). La presidenta de la Secció Filològica de l'IEC, la professora M. Teresa Cabré, ha anunciat que la nova gramàtica normativa, en què l'IEC està treballant des d'estona, sortirà publicada aquesta primavera d'hivern, d'aquí a poques setmanes.
La nova gramàtica de l'Institut d'Estudis Catalans parteix de la concepció que ha caracteritzat el model normatiu català des de Fabra: una perspectiva alhora composicional i convergent de la llengua. El professor Isidor Marí, l'eivissenc que durant uns anys ha presidit la Secció Filològica de l'IEC, explica que la composicionalitat gramatical no ha de ser entesa com la juxtaposició arbitrària de característiques específiques de diferents parlars catalans, sinó com la legitimació en cadascun dels territoris de les modalitats pròpies de l'estàndard que hi compten amb una tradició d'ús públic i un prestigi social consolidat. Sovint es tracta, a més, d'opcions avalades pels gramàtics més acreditats dels respectius territoris, com és el cas de Manuel Sanchis Guarner o Francesc de B. Moll. Al seu torn, el caràcter convergent de les normatives tendeix a mantenir els trets ja consolidats que caracteritzen la llengua culta comuna i a facilitar la progressiva consolidació d'un model de llengua més unitari en les comunicacions d'àmbit supraregional o internacional.
L'organització de les variants en els paradigmes de les conjugacions verbals, en la primera part de la gramàtica, constitueix un exemple il·lustratiu de l'aplicació d'aquests criteris alhora composicionals i convergents, que integren la consideració global de la variació i la priorització de les opcions més generals amb vistes als àmbits d'ús de més gran abast. Així, per exemple, al costat de les formes més generals del present d'indicatiu de cantar, s'inclouen entre parèntesis les que tenen una difusió més significativa: canto (cante, cant) / cantes/ canta/ cantem (cantam)/ canteu (cantau)/ canten. [Les formes que tenen un àmbit d'ús més restringit es presenten al peu del paradigma, en un apartat anomenat altres variants, en lletra més petita —en aquest cas, la persona 1 canti, del català septentrional].
La nova gramàtica es caracteritza, sens dubte, per la voluntat d'incorporar un tractament integrat de la variació —no sols geogràfica, sinó també funcional— i l'afany d'orientar satisfactòriament els usuaris sobre la utilització adequada de les diferents opcions. Aquesta havia de ser necessàriament una de les seves finalitats, si tenim en compte la diversificació que s'ha produït contemporàniament en els tipus i gèneres de la comunicació pública. Les formulacions de la nova sintaxi han de donar compte de les alternatives localment viables i de les més adequades amb caràcter global; de les corresponents als usos de més alta formalitat i dels específics del discurs col·loquial, espontani i no planificat. Vet aquí una petita mostra dels principals canvis que es faran a l'ortografia.
El 29 de juny es va reunir l'Acadèmia Oberta, que agrupa membres de la Secció Filològica de l'IEC amb lingüistes de mitjans de comunicació de tot el territori catalanoparlant i divulgadors de la llengua. A la crònica del Butlletí de l'Institut d'Estudis Catalans, publicada al juliol, es comenta que la nova Ortografia (que es publicarà separada de la Gramàtica de la llengua catalana) inclourà «la reducció notable de l'ús de l'accent diacrític per a facilitar-ne l'ús, fins a reduir-lo a catorze paraules». Quan entri en vigor la nova Ortografia, només es distingiran per mitjà de l'accent diacrític els casos següents: bé (adv) - be (s. m, sinònim d' 'anyell', 'xai', 'corder'); déu (s. m) - deu (adj. num i v. deure); és (v. ser) - es (pron i art); mà (s. f) ma (adj. pos); més (adv) - mes (s. m, i adj. pos); món (s. m) - mon (adj. pos); pèl (s. m) - pel (contracció per + art); què (pron. interrog., s. m, pron.darrere d'una prep) – que (pron, adv, conj o adj); sé (v. saber) - se (pron); sí (adv) - si (pron, conj, s. m); són (v. ser) –son (adj pos o s.f); té (v. tenir) - te (s.m o pron); ús (s. m o v. usar) – us (pron); vós (pron. de 2 pers: fórmula de tractament emprada en adreçar-se a algú que hom no tracta de tu o de vostè; quan és subjecte, exigeix el verb en segona persona del plural. Ex.: Vós m'ho heu dit. Beneita sou Vós entre totes les dones) - vos (pron).
D'altra banda, atenent la característica dels parlants balears, que presenten el grau zero en el morfema verbal de 1 persona del present d'indicatiu dels verbs de la 1 conjugació (infinitiu en –ar) així s'accentuaran aquestes formes (exemples dels verbs anomenar, berenar, contrapesar, disfressar...): jo anomèn, jo berén, jo contrapès, jo disfrès... No cal, idò, escriure anomeno, bereno, contrapeso, disfresso..., o bé anomenem, anomeneu en tost d'anomenam, anomenau..., com fan alguns parlants baleàrics pensant que aquelles són les úniques formes correctes.
Mentre esperam que es publiquin les dues obres esmentades, ja podem anar escalfant motors...
