Lamento que el Ministeri hagi quedat un altre cop en mans de qui no en sap, de salut. Més aviat sembla que el requisit per accedir-hi és la família, i no pas el fet de saber-ne, o de tenir-hi experiència.
La nova ministra, Dolors Montserrat, va estudiar Dret a una universitat privada de Barcelona, i l'últim curs el va fer a una universitat italiana. Després va fer diversos estudis de posgrau, cap dels quals té relació amb la salut. Segons el currículum del Congrés dels Diputats, mai va tenir un càrrec amb la responsabilitat de decidir sobre cap matèria transcendent.
El ministre anterior, Alfonso Alonso, també es advocat i tampoc no té cap estudi universitari sobre salut. La ministra anterior, Ana Mato, que va haver de renunciar ara fa dos anys, és llicenciada en Ciències Polítiques i tampoc no té estudis sobre ciències de la salut. Aquesta característica dels titulars del Ministeri de Sanitat no és una exclusivitat popular.
Tots tres ministres esmentats tenen un tret en comú: són de família de polítics. Aquesta condició sembla per tant més decisiva a l'hora d'arribar al ministeri que els estudis o l'experiència.
Això és ben pruriginós, però es pot entendre si hom suposa que el nomenament no és per tenir cura o promoure la salut dels espanyols, sinó per votar en el Consell de Ministres en el mateix sentit que la persona que els va nomenar. Encara és més evident aquest prurit si es considera que les competències en salut estan transferides a les Comunitats. O tal vegada només és cosa de promoció política.
A Catalunya la situació no és millor: el conseller, Toni Comín, és llicenciat en Filosofia i Ciències Polítiques, cap estudi avançat ha fet sobre salut. En canvi, l'anterior conseller, Boi Ruiz, és doctor en Medicina i Cirurgia, i diplomat en Administració Hospitalària. La consellera anterior, Marina Gelli, és metegessa.Ç
Vet aquí un altre fet curiós: l'exconseller Boi Ruiz, artífex de les privatitzacions i retallades, amb alegria participa com a tertulià habitual al programa «8 al dia». És un programa d'una televisió privada de Catalunya, del Grup Godó de comunicació. El vaig veure participar, rodejat de periodistes de trajectòria prou reconeguda, i vaig pensar que fóra millor que no hi participés.
Aquest panorama desolador permet d'entendre per què la salut espanyola encara arrossega qüestions rellevants sense resoldre. La paràlisi és una conseqüència lògica i previsible quan el titular que ha de decidir, convocar o preveure, no pot decidir, convocar o preveure si no és amb criteris polítics. I no segons el crit eloqüent de la realitat.
Ara, però, qualsevol amb sentit comú pot desenvolupar amb solvència una gerència sanitària si, tot i no tenir formació específica, es compromet a consultar, consensuar, dialogar amb els interessats, i de fet ho fa. Ha estat el cas de Menorca, però no és el cas espanyol.
Fàcil serà trobar exemples per il·lustrar que la sanitat que tots paguem, i a la qual tots tenim igual dret, necessita la gestió de persones competents, amb bona voluntat i lliures per decidir, perquè la salut de tothom no és una matèria que pugui quedar lligada als inescrutables propòsits de la política. És a dir, del capritx dels polítics, que ara fan que sí, ara que no, i cap explicació sòlida n'hem rebut.
Però últimament el pati va ple d'aquestes coses, i ja ningú s'espanta que una ministra d'Igualtat, precisament, hagi de decidir sobre la igualtat de les persones havent estudiat part de la Secundària als Estats Units i la universitat a la privada. Sí que som iguals, dirà amb un somriure de porcellana, encara que no ho sembli.
bello.cat / jordibell@gmail.com
