Les comunitats de veïns estan plenes de gent bona, comprensiva i raonable. Però també hi ha una fauna d'envejosos, envejats, gent de pas, gent que passa, maniàtics, simpàtics, paranoics, paràsits, enfadats amb tot, avorrits del tot, bancs, morosos, amics, enemics, intolerants, intolerables, amargats, amargants, problemàtics, creadors de problemes, rancuniosos i veïns del primer que no volen pagar per l'ascensor.
Deixar el lloguer turístic d'habitatges en mans de les possibles i canviants combinacions d'aquestes subespècies humanes veïnals a un mateix edifici és una frivolitat d'un Govern que no sap com afrontar un tema d'enorme calat. La solució, s'ha de reconèixer, és molt complicada, ja que enfronta els drets a guanyar-se la vida i a descansar. A més, les equacions democràtiques simples no valen per a tot. Si la majoria dels pisos d'un bloc són, per exemple, d'una empresa turística, la minoria no té res a fer. Queda desprotegida.
La prohibició total és impossible per l'embranzida que ja té l'activitat i la llibertat total és una irresponsabilitat perquè el seu potencial quantitatiu és infinit, amb el risc latent de convertir-nos en un parc temàtic turístic on no es pugui viure (de lloguer). Per això sembla que el més adient seria establir criteris objectius, uns requisits mínims per a qui vol dedicar a guanyar diners pisos que generalment han estat concebuts per viure-hi. D'aquesta manera no es coartaria cap llibertat, perquè tot ciutadà és lliure d'obrir un restaurant, però s'accepta que no és lliure d'obrir el restaurant a un pis de 80 metres quadrats. Com no és raonable instal·lar, per exemple, un taller de motos a un àtic. Tota activitat econòmica ha de requerir unes condicions objectives (superfície, lloc, accessos, serveis, taxes...), que en aquest cas haurien de suposar un limitador implícit.
Després, si els turistes i l'activitat molesten, que s'actuï com quan hi ha veïns que molesten, fet que ha passat alguna vegada. Crec.
