La noble preocupació de molts pares és que els seus fills no quedin enrere, que tinguin armes suficients per trobar una feina estable, amb un bon sou, lot de Nadal amb pernil i vacances a l'agost. Alguns vigilen exigents la seva evolució acadèmica des dels primers dibuixets abstractes de l'escoleta, pensant ja en una universitat per a ells obligada, i procuren que prest coneguin la llengua dels Beatles, com si fos un lubricant laboral.
Un recent estudi de l'Obsam indica, però, que les titulacions superiors han passat a ser com James Rodríguez al Real Madrid: han costat moltíssim, ajuden poc i ara mateix fan nosa. Qui vol un pretensiós doctorat en Enginyeria Telemàtica per servir birres a una terrassa? La cosa pública ha deixat de ser una autopista laboral per a llicenciats (per exemple, com a docents) i el monoturisme demana infanteria mileurista sense màsters.
Què s'ha de fer, idò, davant aquest panorama? Deixar de vetllar per un brillant expedient acadèmic dels fills i afavorir que es conformin amb l'ESO, un camí més franc, segons aquest estudi, per tenir un contracte fix? Deixar d'insistir que deixin de jugar al Fifa'17 per repassar la lliçó? No despertar-los el dia de la selectivitat? La resposta és no.
La formació és un actiu fonamental, bàsic i profitós, però s'ha d'adaptar a les capacitats, voluntat i passions de cada petit. És un error preparar els fills pensant en escenaris laborals concrets, ja que són variables i incerts. No és bo obsessionar-se amb qualificacions i títols amb què els pares s'omplen d'orgull i es desprenen de pors. Els joves s'han de capacitar com a futurs treballadors però també, i sobretot, com a persones responsables, satisfetes, equilibrades i motivades. La nòmina, de l'import que sigui, els vindrà tant per la primera cosa com per la segona. Això no canvia amb el pas del temps. És un valor segur.
