Hi ha un relat oficial que t'ha d'agradar. És la suma del relat de la història escrita pels vencedors; del relat dels mitjans de comunicació públics que pagues amb els teus impostos; del relat dels mitjans de comunicació privats que sustentes amb les teves compres després d'absorbir-ne, conscientment o inconscient, el seu cabalós riu de publicitat; del relat de l'Estat que ens governa amb un guant de vellut que amaga un puny americà d'acer escaldat; del relat de l'església, cada vegada més poc influenciador; del relat de la cultura que té diversos, variats i internacionals focus distribuïdors.
En ple segle XXI s'ha d'afegir a aquests relats, més o menys tradicionals, el relat fragmentat que ens arriba, i en el qual molts hi participam, que es produeix a la xarxa a través de les seves moltes i cada vegada més potents i imaginatives plataformes: Facebook, Twitter, YouTube...
El més curiós és que no existeixen gaires diferències entre aquests diferents relats provinents de múltiples i distintes fonts que acaben formant i alimentant el mateix mar. Com és possible la producció d'aquesta gran contradicció? Els interessos són contraposats. El diner és limitat. També ho són les propietats. I l'accés als serveis que et garanteixen una bona salut, als aliments, a un lloc decent on poder viure? Com és que, sent el món tan desigual, el relat bastit final és tan igual, tan coincident a pesar de les diferències més que evidents?
S'hauria de cercar la resposta en la mateixa naturalesa de l'ésser humà i, en concret, en la seva característica més principal: la sociabilitat. L'ésser humà ha estat històricament un ésser social. No pot viure sense els altres.
Hi ha un episodi de la sèrie de televisió «Black Mirror» que té un final espantós. Es titula «White Christmas» i està protagonitzat per Jon Hamm i per dues actrius de «Joc de Trons». En un ambient tecnològic i futurista, el protagonista de «Mad Men» esclareix un doble assassinat a canvi del perdó parcial per no haver col·laborat amb la Policia en la resolució d'un assassinat anterior en el qual es va veure involucrat digitalment. Aconsegueix la llibertat amb una limitació que l'impossibilita a l'hora de relacionar-se amb la resta dels sers humans. El pitjor càstig. Una mort en vida. Un final terrible, demolidor.
Aquesta característica humana explicaria per què ens fa por divergir de la majoria, de l'opinió general. Ens fa terror semblar racistes, estúpids, petulants, arrogants, desinformats, cursis, babaus. Ens fa por fer el ridícul i quedar aïllats dins el mar de la societat en la qual estem socialment inserits. En aquest sentit, jo sempre he tingut un problema. Humà com som, sempre he volgut formar part de la societat encara que m'he negat a pagar un preu elevat, desorbitat. Per aquest motiu, tal vegada, som escriptor. La majoria de cops no m'ha agradat el relat oficial i oficiós (que, la majoria de vegades també, acaba sent el mateix) i he sentit la necessitat d'escriure el meu propi relat, el relat que em sembla més net, real, útil i coherent. Crec que aquesta és la funció de l'escriptor, de l'artista contemporani. És una tasca difícil perquè ha d'assumir el terror de l'ésser humà molt ben explicat a l'esmentat episodi nadalenc de «Black Mirror». O corre el risc de ser-hi condemnat. S'ha de separar del grup social per evitar que els tentacles de la Gran Bèstia Narradora al servei del poder injectin cloroform o escopolamina a les venes de l'incaut. Dit d'una altra manera, a cau d'orella, el pastor, ajudat pel seu ca servil i salvatge, ens conta una Gran Codolada que té com a objectiu mantenir-nos juntets i submisos dins el ramat de la societat contemporània. Una codolada és una composició poètica de to popular en què es combinen alternativament els versos de vuit síl·labes rimant amb versos de quatre o cinc síl·labes, i antigament també rimaven versos de set amb versos de tres síl·labes. És forma genuïnament catalana, usada principalment per a la narrativa i la sàtira, i avui en dia s'empra encara entre els glosadors. El poeta Costa i Llobera, qui emprà el metre i rims de codolada en diferents fragments del seu llibre «De l'agre de la terra», en dóna aquesta explicació: «Aquesta forma mètrica tan estesa altre temps per tots els territoris de llenguatge catalanesc, alternant versos de nou i de cinc síl·labes, ara tan sols viu a Mallorca, a on alterna versos de vuit i de cinc… Consemblant a la codolada, però amb versos tots iguals de nou síl·labes, era la forma mètrica coneguda per l'escola de Tolosa amb lo nom de nova rimada i ben estesa en les narracions poètiques catalanes i provençals del segle XIV». Segons Milà i Fontanals, codolada deu venir del provençal 'caudada' o 'capcaudada', nom que s'aplicava a l'estrofa en què el primer vers rima amb el darrer de la precedent, i el darrer vers rima amb el primer, de l'estrofa següent. La influència de còdol haurà produït, per etimologia popular, el canvi de 'capcaudada' en 'codolada'.
