És curiós que, havent-hi hagut una novel·lista com a consellera d'Educació i Cultura del Govern Balear, havent-hi un novel·lista com a conseller de Cultura del Consell insular i, a més a més, una novel·lista com a presidenta del Consell insular, la narrativa sigui, d'entre totes les disciplines literàries, la branca de la creació més deixada de banda per les institucions de les nostres illes, en especial de la nostra estimada Menorca.
La primera en responsabilitat institucional pel que fa a la cultura, Esperança Camps, va elaborar un programa meravellós que ens va engrescar a tots els creadors un cop el vam haver llegit. Ja sigui pels entrebancs trobats o per la preeminència de l'escriptura per damunt de la política (un escriptor és sempre primer un escriptor abans que un polític, un professor d'institut, un faroner…) aquell programa ben estructurat i realista no es va desplegar i es van mantenir els sistemes de centralisme i quotes talonadores que tant de mal han fet, i encara fan, a la cultura i a la societat de les Illes Balears.
A nivell menorquí, es va elegir el també novel·lista Miquel Àngel Maria com a conseller de Cultura del Consell insular. En un primer moment, es va dedicar a reparar els esvorancs provocats per la nefasta política lingüística i cultural del Partit Popular. Va recuperar l'exitós espectacle de poesia «Illanvers» -en el qual vaig tenir l'honor de participar l'estiu passat- i ha estimulat la versió hivernal d'aquest mateix esdeveniment sota el nom de «Vers Hivern: poesia a Redossa» i que es va celebrar per primera vegada a l'Auditori de Ferreries el passat 1 de març amb la participació de set poetes. El llibre de poesia del recital «Illanvers», més recitals poètics a les biblioteques (a Alemanya i als Estats Units, per posar només dos exemples de nacions culturalment potents, són molt comunes les lectures de novel·listes, de narradors) i, darrerament, ponències per part d'un poeta per parlar de «Literatura menorquina avui» i que va comptar amb dos poetes menorquins més que van recitar els seus poemes i els d'altres poetes en un acte auspiciat per l'Associació Amics de la Unesco a Barcelona i que havia de servir per reforçar la candidatura a Patrimoni Mundial de Menorca Talaiòtica. Com no podia ser d'altra manera, la conclusió del ponent poeta, si hem de fer cas a les cròniques, va ser que la novel·lística menorquina (aquella que ha assolit tots els premis literaris existents en català i el més prestigiós en castellà) estava mancada de sentit de l'humor.
Acudits a part, la presidenta del Consell Insular ha demostrat durant aquest temps de govern un distanciament fred i distant amb la promoció de la narrativa menorquina.
A pesar que els narradors hem guanyat la majoria de premis de narrativa infantil i juvenil que es convoquen, entre ells el prestigiós Joaquim Ruyra, el representant quota de la literatura menorquina a la Fira del Llibre Infantil de Bolonya serà… un poeta.
Podria continuar, però arribats a aquest punt, el lector es preguntarà: per què poses en evidència aquest oblit de la narrativa, de la novel·la, i aquesta exposició institucional massiva de la poesia si tu ets, a la vegada, poeta i novel·lista? Estic content que em facis aquesta pregunta retòrica, estimat lector. La resposta és bífida com la llengua d'una serp. Com a poeta i narrador tenc una visió objectiva i desapassionada de la situació. El segon apèndix de la llengua de l'ofidi és més terrible: l'extinció. No ho dic jo, no és, per desgràcia, un pensament meu original. Ho va advertir fa una pila d'anys el poeta Gabriel Ferrater tot citant les paraules d'un altra poeta, aquest occità: «Tuvo que ser un Poeta, Paul Valéry, quien, en una conferencia pronunciada en Barcelona hace un cuarto de siglo, advirtiera a los catalanes de los peligros de la poesía. Poseía Valéry una sensible percepción de las posibilidades de muerte de las culturas y de las formas culturales (tal vez porque muchas habían muerto para él: sus amigos cuentan que la frase típica del poeta galo era un aburrido: et puis je m'en fous…). Y en Barcelona se encontró Valéry ante una cultura que giraba alrededor de la poesía como base para todas sus operaciones (incluso las políticas), que a la poesía utilizaba como universal salvaguarda contra la dispersión (a la que, en materia cultural, se llama trivialidad). ¡Y con lo frágil que es la poesía! -vino a decir Valéry-; «alada y sagrada», tal vez, pero, por lo mismo, radicalmente inapta para base y para fundamento. La poesía es, si se quiere, la culminación de una cultura; pero las montañas no descansan en las cumbres. Y Valéry evocó el fantasma de la vieja cultura occitana, muerta de su poesía, muerta de haber sido sólo poesía. La cultura catalana medieval nació cuando Arnau de Vilanova y Ramon Llull, hombres de acción, descubrieron la prosa, es decir, la posibilidad de que el lenguaje organice la acción y la provea de sentido (…). La cultura catalana sigue disponiendo, para su orgullo tal vez legítimo y para su complacencia tal vez imprudente, de una rica poesía; y la cultura catalana se está muriendo.» Al·leluia es fa servir a Menorca en la locució perdre s'al·leluia: perdre el seny o el record. De l'hebreu eclesiàstic alleluia. Originàriament, segons Francesc de Borja Moll, es devia referir a un clergue que perdia el punt de la lectura litúrgica
