Fóra bo de recordar que el ferri va salpar amb les portes obertes, i que les conseqüències, tot i els tres avisos d'advertiment, no van trigar ni mitja hora, i en qüestió de res tot s'hi va capgirar.
Hem d'aprendre del que va passar, i del que passa, per tal que no torni a passar. I n'hem de recordar, per tal que l'oblit no sigui còmplice del silenci. Ara, què va passar el 6 de març?
Carregat amb 81 cotxes, 47 camions, 3 autobusos, 549 passatgers i 80 tripulants, el ferri salpava cap a les set del capvespre. Vint minuts després, la majoria de passatgers eren al bar del ferri, a la sala, als pasadissos, aquí o allá. Només un grapat d'afortunats eren a les cobertes exteriors, tal vegada perquè volien veure com es feien petites les llums del poble mentre respiraven l'aire fred i vespertí.
Les portes posteriors, però, eren obertes, i el ferri navegava cap a mar obert, i al ferri li entrava l'aigua de la mar.
La primera vegada que van avisar que les portes eren obertes, els representants de la naviliera propietària del ferri, que miraven de dissimular que ho eren i així evitaven la responsabilitat que allò implicava, van respondre tot dient que d'això ningú no se n'havia de preocupar.
Amb el segon reclam, aquests representants van dir-los que ja n'estaven avisats i que ningú els havia de dir com s'havia de fer la feina. A la tercera, i no havia passat ni un quart d'hora, van respondre que estaven ocupats i sense més van anar-se'n a una altra banda. El tripulant encarregat de vigilar el tancament de les portes abans de la sortida del vaixell, dormia.
La línia de flotació del ferri havia estat abaixada per millorar l'accés dels vehicles al port. Ara, amb aquestes portes obertes, l'aigua del mar entrava sense aturador, i ràpidament omplia les bodegues del ferri, allà on cotxes i camions havien estat aparcats minuts abans.
Vint-i-tres minuts després de salpar, en cosa de segons, van dir alguns, o d'un parell de minuts segons d'altres, l'aigua que massivament inundava inexorable i irreversible les entranyes del vaixell, va desplaçar la càrrega de vehicles i va fer que el vaixell s'escorés, i de seguida caigués de banda.
Caigut, vençut, recolzat completament sobre la banda de babor, en temps vertiginós i sense haver-los donat temps per emetre cap missatge d'auxili, encara a les envistes del port, el vaixell es convertia d'aquesta manera en una trampa mortal d'aigua freda per a 193 persones.
No es va enfonsar perquè va quedar recolzat sobre un banc de sorra. Era el divendres 6 de març de 1987. Ara fa 30 anys. Era el «Herald of Free Enterprise»--, de la naviera Townsend Thoresen, que sortia del port de Zeebrugge, a Bruixes, Bèlgica, en direcció a Dover, Gran Bretanya.
Construït a Alemanya, el vaixell tenia 8 anys, 8 cobertes i gairebé 142 metres d'eslora. Després d'aquest naufragi, la naviera el va vendre, però un any més tard l'enviaven a Taiwan per desfer-lo, i desfer-se'n.
Les investigacions posteriors van confirmar les negligències i les irresponsabilitats, i van deixar ben palesa la necessitat imperiosa de revisar l'arquitectura d'aquest tipus de ferris. Aquesta arquitectura, i els protocols d'actuació, es van revisar, i els errors i les imprudències es van corregir per al futur.
La lliçò, per tant, va quedar ben apresa, amb llàgrimes, com tantes d'altres. Ara ens hem de tornar a preguntar per què han de passar les coses per tal que no tornin a passar.
bello.cat / jordibell@gmail.com
