La història és certa. Després de publicar «Sorra a les sabates» (RBA La Magrana, Barcelona, 2005), com a mínim dos lectors es van posar en contacte amb mi o em van abordar abans de la presentació de la novel·la que va fer Baltasar Porcel a la llibreria Proa del carrer Rosselló per a dir-me que s'havien divorciat feia poc i que havien conegut una dona que s'anomenava Susanna, el mateix nom que vaig donar a la protagonista del llibre. Què passava, amb aquest nom? Per què el vaig triar? Per què les dones que duien aquesta nomenclatura salvaven la vida emocional de divorciats que fregaven la cinquantena?
Susanna és un personatge del «Llibre de Susanna», relat apòcrif que es troba com a capítol tretzè del «Llibre de Daniel» en el cànon bíblic catòlic i ortodox. Molts pintors clàssics han versionat pictòricament aquest episodi presumptament inventat pel profeta Daniel. Un dels llenços més famosos és el de Rubens i és conegut amb el títol molt gràfic i pertorbador de «Susanna i els vells».
Susanna era una dona jove i bella casada amb Joaquim. Per la seva castedat i bellesa era desitjada per dos vells que eren jutges dels jueus, llavors desterrats a Babilònia. Els dos ancians es van posar d'acord. Es van amagar al jardí un dia que Susanna anava a banyar-se i, aprofitant que es trobava tota sola i nua, la van amenaçar: atestarien falsament i l'acusarien d'haver comès adulteri amb un jove si no accedia a mantenir relacions sexuals amb ells. Susanna es va negar amb determinació. Els dos cràpules libidinosos van dur a terme la seva maligna amenaça. Susanna va ser jutjada i condemnada a mort. Quan anava a ser lapidada, el jove Daniel va aturar l'execució. Va interrogar per separat els dos ancians. Els dos vells van entrar en contradicció. On havien sorprès els dos suposats adúlters? Un, va dir que davall una acàcia. Per contra, l'altre va assegurar que davall un roure. Davant l'evidència de la calúmnia, Susanna es va salvar i els dos jutges corruptes van ser condemnats.
Vaig pensar en la història de Susanna amb els vells i en el quadre de Rubens quan la presidenta de la Junta d'Andalusia, Susana Díaz, va anunciar, a finals de març, en un acte celebrat a Madrid, que presentava la seva candidatura a les primàries del PSOE. Durant l'acte de presentació es va asseure orgullosa entre els vells barons de la formació socialista. Somrients, cascats, arrogants, lascius i decrèpits hi havia vells: Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono, Pérez Rubalcaba, Rodríguez Zapatero… I, entre tots aquells polítics retirats que superaven els setanta anys, hi havia, asseguda, una Susana Díaz jovenívola, radiant, somrient. Vaig veure el quadre de Rubens en aquella fotografia. «Susana i els vells». Susana i els vells atrets pel seu poder, per la joventut que representa, pel futur polític que l'espera, per la renovació sanguínia del partit i, de retruc, per la transfusió de sang que els reviuria i els trauria de damunt la mala imatge provocada per l'entrada poc ètica en els consells d'administració de les empreses multinacionals que van ajudar a consolidar quan eren al poder.
No vaig poder evitar comparar Susana amb Susanna, la Susanna bíblica, esposa de Joaquim que prefereix morir abans de cedir al xantatge dels vells. Amb la diferència que Susana se serveix dels vells -i als vells serveix- per tal d'aconseguir el poder del partit. Maquinant a l'ombra, convertint-se en la figura dels vells, acusant de falsedats el seu president elegit per les bases i amb un tribunal -la gestora- convertit en art i part que es va tapar els ulls amb una bena i es va segellar les oïdes amb cera per evitar de sentir la bíblica contradicció de l'acàcia i del roure. Susana i els vells. O, Susana amb els vells. Llepant-los amb les paraules, acaronant amb les mans jovenívoles les seves espatlles gastades, corbades pel pes de tants anys del poder. Que lletja que és Espanya. Dividida. Enfrontada. Dividida en les divisions. Dividida en els enfrontaments. Enfrontada en les divisions. Dividida entre els iguals. Dividida en faccions. Dividida en faccions dividides i enfrontades, incapaces de trobar un punt de contacte, un punt d'unió que satisfaci per igual les dues parts, la totalitat d'aquest vell país que és, i encara continua sent, Espanya. A les pàgines del seu territori ja no es pot escriure el relat del rei David que parla de Susanna i els vells. Al llenç de la seva geografia ja no es pot pintar el quadre de Rubens conegut com «Susanna i els vells». Els vells i Susanna són el mateix. Els vells, Susanna i el rei David són el mateix. Que lletja que s'ha tornat Espanya. Abans, n'hi havia dues i era un drama. Ara són fragments de maldat. Cabres menjant les fulles del roure i de l'acàcia mentre els vells forniquen amb una joiosa Susanna, i el rei David, d'esquena, toca l'arpa.
