Trobar una granota esclafada per rodes de cotxe en una zona urbana, recorda les històries dels darrers aborígens que queden en algunes zones del planeta, que van veient com la seva població minva de manera progressiva, perquè l'evolució del món proper no sempre encaixa amb les necessitats dels que havien arribat primer.
Algunes sínies antigues que han anat quedant rodejades de cases i edificis, han conservat els safaretjos, on l'aigua de les pluges de l'hivern s'acumula. En aquests indrets resisteixen, com la mítica aldea gala, algunes colònies d'amfibis. Entre herbes silvestres i amagatalls en els còdols de les parets antigues, hi queden granotes verdes que fan sentir la seva veu al fosquet.
Aquests animalons, d'un verd preciós i amb un dibuix fosc acompanyant l'ull, han inspirat tota casta de llegendes i s'han reproduït a molts monuments, però pateixen encara la moderna onada urbana de rebuig cap a les coses que no estiguin fetes per la mà de l'home. Ens agraden les sínies i les parets seques, però no tant les granotes.
Si les flors que hi ha a les pasteretes són sembrades, les cuidarem. Però si sorgeixen flors silvestres que trespolen alguns espais públics, els jardiners hi aplicaran desbrossadora. Deu ser l'orgull de l'espècie, que només valora allò que ha construït.
Potser és per aquest raonament que, en els darrers anys, es va decidir sacrificar algunes zones verdes urbanes i convertir-les en aparcaments. L'operació, inicialment prou bona, d'eliminar els vehicles aparcats a alguns carrers per a dignificar-los, es va traduir en crear grans bosses d'aparcaments -provisionals, van dir- damunt espais catalogats com a zones verdes.
Les tendències posteriors, encara més refractàries a l'espontaneïtat dels cicles naturals, van incrementar l'espai d'aparcament i el cimentat de zones vegetades. Els refugis s'han reduït. Els moixos (que tot el dia cacen animals que haurien de merèixer, al manco, tanta compassió com ells mateixos) tenen també més fàcil ara trobar les granotes. De cada vespre, en canten menys.
En algun moment s'hauria de plantejar la recuperació dels terrenys de les antigues sínies, que són espais únics i irrepetibles dins el casc urbà, perquè tornin a ser veritablement allò que es va marcar als planejaments, és a dir, zones verdes. Si les ciutats busquen qualitat, no podem condemnar les zones d'esbarjo a ser un aparcament de vehicles.
Hi ha alternatives. Unes a més curt termini que d'altres. Per exemple, hi ha aparcaments subterranis que gairebé no s'usen. Per preu, per manca de gestió o per insuficiència de senyalització. Però caldria optimitzar els seus usos, atès que van ser obres que van costar molt d'esforç.
També tenim l'alternativa dels edificis aparcament. Que usen poc territori i que poden albergar tants o més vehicles que les actuals zones verdes provisionalment ocupades. Finalment, es pot planificar que, quan s'intervengui sobre zones extenses (nous creixements urbanístics, grans places, camps de futbol o similars) es prevegi la construcció de més aparcaments subterranis.
Tenir sínies sense granotes és com tenir jardins sense insectes. Com tenir garrigues sense tortugues. Com tenir arbres sense ocells. Si la sensibilitat social cap el medi ambient va en la direcció que hauria d'anar, la presència de granotes serà un element que aporti qualitat a un barri.
Aquests animals tenen un cicle que és una de les meravelles de la natura. Neixen a l'aigua, respiren per brànquies i són només un cap i una cua (per això se'ls diu capgrossos), però al cap d'un temps els surten potes, s'escurça la cua i passen a respirar per pulmons.
Si quan són fora de l'estany els persegueixen els moixos, quan encara són larves dins l'aigua tampoc tenen una vida fàcil. Un dels enigmes que tenien alguns científics eren les granotes amb potes de manco. Els experiments de laboratori van demostrar que la principal causa eren les larves de tallanassos, que són uns temibles depredadors que es veu que tenen predilecció per les potes dels capgrossos. Alguns aconsegueixen fugir i sobreviure, encara que amb discapacitats evidents.
Les granotes que queden als espais verds urbans tenen un mèrit enorme. Són unes heroïnes de la supervivència. Mereixerien que algú adopti els safaretjos que hi queden, per a treure-hi els nombrosos residus que gent difícil de qualificar encara hi tira.
Les granotes mereixen que les escoles les estudiïn i en promocionin la seva estima. I que el seu cant torni a reproduir el paisatge sonor que moltes generacions de ciutadans havien sentit els fosquets de primavera i estiu.
