03/09/17 0:00
TW

Un dels moments més polits i plàstics de les festes patronals de Menorca és l'entrega de la canya verda per part de les autoritats als caixers que han participat a la qualcada. Sembla mentida que una planta tan modesta com és la canya de torrent abillada amb un floc vermell i una també menuda cullereta de plata pugui suscitar aquest memorable moment. És una entrega gens competitiva. També democràtica. Tots els participants, fins i tot el flabioler muntat damunt l'ase, reben el vegetal i metàl·lic trofeu de les mans de les autoritats. Un emblema molt preuat que ja no amollaran fins al final de la festa. Aquesta manca absoluta de rivalitat fa que es donin moments edificants i d'una gran plasticitat moral. Encara que l'entrega de la canya verda sigui igualitària, l'habilitat dels genets a l'hora d'atracar el cavall a la llotja d'autoritats no ho és. Així com durant el jaleo, les galopades i els diferents caragols tenien com a motivació principal fer festa, durant l'entrega simbòlica de la cullereta de plata esdevé el moment de mostrar les habilitats del genet. Els caixers veterans no tenen cap problema a l'hora d'apropar el cavall a la llotja i d'agafar la canya verda. En canvi, els caixers més joves i inexperts tenen dificultats davant aquesta confrontació d'interessos: el cavall vol fugir esperitat de la música i retrobar-se amb la resta de cavalls i, el caixer o la caixera, menar-lo a la llotja i recollir el simbòlic trofeu. Quan els caixers més veterans que els antecedeixen detecten aquestes dificultats, abandonen el seu lloc de la filera i, sense que es noti gaire, amb una elegància distesa i franca, tanquen el pas de les sortides de fugida i animen, amb l'exemple de la muntura pròpia, l'apropament a la llotja des d'on eix la música familiar, però que deu ser infernal per al cavall. Els aplaudiments sonen amb més força quan el caixer principiant ha rebut aquesta ajuda del veterà i aconsegueix a la fi la preuada i imprescindible canya verda. És una solidaritat generosa entre iguals que assumeixen certes jerarquies i diferències però que, en conjunt, formen un grup recognoscible i compacte.

Noticias relacionadas

Cernedor (490)

Más noticias relacionadas

És curiós, fins i tot sorprenent, que aquesta mateixa combinació de vegetal, animal i mineral fos l'elegida per l'escriptor irlandès Oscar Wilde a l'hora d'escriure un dels majors cants a la solidaritat que s'han escrit mai: «El Príncep Feliç». Si en el cas de les festes de Menorca són el cavall, la canya verda i la cullereta de plata els encarregats de formar el triatge emocional; en el cas de l'escriptor que va ser tancat a la presó de Reading l'enfilall està compost per una oreneta, una canya verda i una estàtua. Refrescaré l'argument del conte. Una oreneta s'enamora d'una canya de torrent i, a diferència de la resta d'orenetes, no emprèn el viatge de tornada cap a Egipte quan a l'horitzó comença a despuntar l'hivern. Troba refugi entre els plecs d'una estàtua que la ciutat va dedicar al seu príncep en agraïment al seu bon govern. L'estàtua està coberta de làmines d'or, té com a ulls dos safirs i, al pom de l'espasa, llueix un preciós robí. El Príncep Feliç veu amb dolor la decadència que pateix la ciutat i converteix l'oreneta en el seu missatger. Observa una costurera amb un fill malalt i diu a l'ocell que arrabassi el robí de l'espasa i el deixi a la casa de la criatura convalescent. Un escriptor vol acabar una obra de teatre, però té massa fred per escriure i l'estàtua diu a l'oreneta que li arrenqui un safir i el dugui a les golfes perquè pugui comprar fusta i així acabar l'obra. Un altre dia s'adona que la pluja ha mullat les capsetes d'una venedora de llumins i convenç l'oreneta perquè li tregui el segon safir i el deixi caure al seu costat. El Príncep Feliç es torna cec i l'oreneta, que ha comprès que no superarà l'hivern, es converteix en la narradora de les desgràcies que pateix la ciutat. L'estàtua es trenca i els governants la fan fondre i llancen al foc l'ocell mort. L'estàtua es fon, però el cor de plom del Príncep Feliç roman intacte. Déu, que observa el món des del Cel, ordena a un àngel que li dugui les dues coses més precioses de la ciutat. L'àngel escull el cor de plom i l'ocell mort. Commogut, Déu promet que l'oreneta i el Príncep Feliç viuran feliços i per sempre en el seu jardí.

Després dels atemptats de Barcelona i Cambrils es van manifestar a Barcelona més de cinc-centes mil persones. Paral·lelament, a Madrid se'n van manifestar, segons el diari «El Mundo», unes cent persones. Només recordar que, després dels atemptats d'Atocha, es van manifestar en solidaritat amb les víctimes de Madrid un milió i mig de persones als carrers de Barcelona. No vull treure cap conclusió fent aquesta confrontació de xifres. Només vull constatar que s'han acabat els contes infantils. Espanya s'ha trencat en dues meitats, en dues maneres irreconciliables de percebre i de practicar la solidaritat. Solidaritat. Sentiment de pertinença a un mateix conjunt que fa paleses les obligacions entre els seus membres, sobretot pel que fa a l'ajuda mútua.