Una de les coses que més ens fastiguegen en l'àmbit quotidià es un retard o una cancel·lació d'un vol. Has arribat a l'aeroport, prest embarcaràs i.... horror!. No apareix en pantalla. L'hora s'atraca, tothom en peu, estàs cansat i vols tornar a casa. Ja fa temps que demanes assistència tècnica, la malaltia comanda. El jove vestit de carabassa t'atorga preferència. Passes davant i et regales –tanta espera- el somriure de l'observació. Acabo de recordar una locució de Carles Francino, dient que a Espanya més d'1,2 milions d'afectats no reclamen.
Hi ha un grup forçat per l'anul·lació de l'IB de les 16,30, no han pogut aconseguir plaça en el de les 17,00 i desitgen un seient en el nostre. Entreguen l'albarà de queixa en el taulell d'embarg. La jova lis agafa, pren nota, i els avisa que –de moment- l'avió no surt, que hi ha un problema de manteniment i que està estimat per mitja hora més tard. Més queixes, i la resposta és sempre la mateixa, l'hora estimada –sols estimada- per mitja hora més tard. I, així, successivament. La filera es romp només per reclamar informació, i l'assistent l'excusa perquè la megafonia espatllada. Per força, sens atraca.
La primera posició et regala notícies privilegiades, i la realitat és que la porta de l'avió s'ha espatllat. Els tècnics hi fan feina, paciència. El que no és tolerable és que el personal no ofereixi un comunicat veraç, contacte, empatia, mesura, sagacitat .... no, elles en «mode avió».
