Aquesta setmana que hem deixat enrere s'ha celebrat a Barcelona el Mobile World Congress. És l'esdeveniment més important del món relacionat amb la telefonia, el món digital i les noves tecnologies. Per uns dies, com ho és cada any per aquestes dates, com ho va ser durant la celebració dels Jocs Olímpics del 1992, Barcelona ha tornat a ser la capital del planeta. Es nota pels carrers de la ciutat. Automòbils d'empresa -quasi tots de la marca Mercedes-, microbusos o limusines amb els vidres tintats travessen la ciutat com si en el seu interior hi anessin misteriosos ocupants o, més inquietant encara, hologrames, ombres virtuals sorgides d'un ordinador central mundial o del mateix congrés que se celebra a la Fira de Montjuïc i a L'Hospitalet de Llobregat.
O, dut al meu camp, com si el jove multimilionari Eric Parker, el protagonista de la novel·la «Cosmòpolis» de Don DeLillo, que, després de recórrer els carrers de Manhattan d'un Nova York paralitzat per les estrictes mesures de seguretat per la visita del president i una violenta manifestació antiglobalització a Times Square, es trobés anys després el mateix problema a Barcelona provocat aquest cop per les severes mesures de seguretat policials i per la pacífica concentració dels ciutadans de Barcelona a Via Laietana i als carrerons que envolten el Palau de la Música, en contra de la presència del rei d'Espanya: «Els poemes el feien ser conscient de la seva respiració». Exacte. És així. La lectura diferencia un ésser humà de les seves representacions visuals, els robots, els hologrames, les plantes o els animals.
Dins els automòbils d'empresa, dins els microbusos, dins les limusines que creuen la ciutat de nord a sud, d'est a oest, com velers de veles negres, hi viatgen éssers vius, hi estan asseguts mamífers amb respiració pulmonar amb capacitat de llegir.
No obstant açò, durant una setmana, els excessos capitalistes i tecnològics s'han instal·lat a Barcelona. Deixaran una pluja de milions d'euros que aniran a parar als paraigües oberts dels hotelers, dels taxistes, dels encarregats dels prostíbuls, dels restauradors…, i la ciutat es convertirà, amb la seva eficàcia habitual, en el centre del món civilitzat, en una versió urbana de pel·lícules futuristes com ara Blade Runner, Matrix o Minority Report.
Capitalisme ferotge en una ciutat regida per una tríada formada per una alcaldessa d'esquerres, un president del Parlament independentista i un rei centralista d'arrel borbònica. La topada ha resultat inevitable. Fredor institucional, incomoditat, retrets públics i privats. La primera a iniciar les conteses ha estat l'alcaldessa. Ha retret al monarca la manca d'empatia amb els ciutadans catalans durant el seu discurs del tres d'octubre. Aquest discurs televisiu va caure com una poalada d'aigua freda damunt la població catalana. En tost de solidaritzar-se amb la població, de demanar perdó per la gran equivocació d'abast internacional que va suposar la bestial intervenció policial contra la ciutadania que volia votar de manera pacífica el dia 1 d'octubre de l'any passat; els va renyar, els va amenaçar, els va humiliar de nou davant tot el regne que creu governar amb mà de ferro. Sé que no es veu amb aquesta claredat des de fora de Catalunya, però aquella nit Felip VI va perdre Catalunya. La va perdre i, el que és pitjor, no la recuperarà mai. Els éssers humans ens marcam uns límits. Mentre aquests límits no siguin sobrepassats ho podem suportar tot. Una vegada aquests límits han estat sobrepassats ja no hi ha marxa enrere. Ens passa a la feina, amb els amics, amb la parella. Sobrepasses aquests límits i la part afectada diu prou. Els vincles restaran per sempre trencats.
Aquests límits van ser sobrepassats durant el discurs del monarca del dia 3 d'octubre. S'ha acabat. El dia 1 d'octubre l'estat espanyol va perdre Catalunya. El dia tres d'octubre el rei d'Espanya va perdre Catalunya i va passar a ser el rei de Tabàrnia. I Tabàrnia no existeix, és una invenció grotesca fruit de la frustració. Per tant, Felip VI és, a Catalunya, el rei d'un territori fictici.
Durant la visita a Catalunya d'aquesta setmana al Congrés Mundial de Telefonia Felip VI ho ha pogut comprovar. Xiulets, cassolades, insults; acomiadat amb l'himne de la República. Diumenge passat tenia l'oportunitat, no de convertir-se una altra vegada en el rei de Catalunya, sinó de fer mèrits per tornar-ho a ser en un futur. No va fer cap gest, cap concessió. L'alcaldessa de Barcelona va dir el que pensen la majoria de catalans. El Rei podia defensar la Constitució però ho podia fer amb més empatia. La monarquia és una institució anacrònica. Només té credibilitat si és equànime, justa, empàtica, neutral. Felip VI va demostrar el dia tres no tenir cap d'aquestes qualitats. És el destí històric dels borbons. No se saben adaptar als nous temps, no saben enfrontar-se als nous reptes. Reis de grans països, d'imperis colossals, de territoris vasts no saben administrar la diversitat i s'acaben convertint en grans figures de mans fredes incapaces de retenir els grans d'arena quan bufa el vent. Conjunt de dinasties sorgides de la casa ducal de Borbó, originària de la localitat francesa de Borbó. Els membres d'aquesta dinastia foren principalment reis de França (1589-1792, 1814- 1830). També van ser i encara ho és la casa regnant a Espanya (1700-1868, 1874-1931, 1975~). Tanmateix l'únic monarca avui dia que té com a primer cognom el de Borbó és Felip VI.
