Visc entre l'antiga seu de Convergència Democràtica de Catalunya i la nova seu del Partit Demòcrata de Catalunya (PDeCAT). Si tracéssim una línia damunt el mapa amb un llapis dibuixaríem una diagonal de poc menys de mil metres de longitud que aniria del carrer Còrsega amb Passeig de Gràcia, passaria per Rosselló amb Bruc i acabaria -si aquesta és la direcció iniciada- amb Provença amb Passeig de Sant Joan després de passar damunt ca nostra. Als dirigents del partit, que es defineix com a «demòcrata, catalanista, independentista, europeista i humanista», els agrada tant com jo aquesta zona que he descrit més d'una vegada com una illa secreta dins la ciutat. Aquesta illa urbana està limitada per les fronteres formades pel Passeig de Gràcia, l'Avinguda Diagonal, el carrer Còrsega i el Passeig de Sant Joan.
És tranquil·la a pesar de la centralitat, disposa de molts de serveis (esglésies, supermercats, escoles, parcs, poliesportius, benzineres, cinemes, restaurants...), forma part de la ruta del Modernisme i, a pesar que és turística, els viatgers forasters la creuen com de pas, a vegades decidits, a vegades desorientats, entre els edificis de la Sagrada Família i la Pedrera d'Antoni Gaudí.
La prova que els agrada aquesta zona que he descrit és que el PDeCAT es va mudar fa poc de l'edifici de Còrsega amb Passeig de Gràcia a la nova seu sense sortir de l'illa secreta. La primera seu, que es va fer famosa gràcies a les connexions de les cadenes de televisió, estava embargada i desconec si ha estat venuda per pagar els creditors o han estat els mateixos creditors que s'han quedat directament amb la propietat situada a pocs metres del Passeig de Gràcia. La nova del carrer Provença amb Passeig de Sant Joan sembla més petita i moderna. Com que es troba aferrada a un supermercat i és en la ruta de passeig hi pas moltes vegades per davant. En moltes ocasions m'hi he trobat unitats mòbils de televisió amb les enormes antenes parabòliques desplegades, periodistes morts de fred a peu de carrer esperant la connexió en directe amb el micro a la mà, mossos d'esquadra fent guàrdia, polítics del partit entrant-hi i sortint-hi i, més d'una vegada, pintades polítiques ofensives a les persianes o als vidres o operaris esborrant pintades polítiques ofensives a les persianes o als vidres. El que em crida l'atenció després de veure aquestes pintades (a vegades decorades amb esvàstiques, a vegades amb dibuixos grollers, a vegades, simplement, amb insults escrits per fanàtics unionistes o d'ultradreta) és que mai surten a la televisió, ni tan sols a TV3. El PDeCAT pot tenir tots els defectes del món, però a diferència de Ciutadans o del PP que sempre denuncien públicament les pintades a les quals són objecte les seves seus catalanes, s'estimen més esborrar-les amb discreció, que només les vegin els vesins que estan transitant i no donar-hi una importància excessiva ni aprofitar-se dels avantatges populistes que dóna la nostra societat al victimisme.
Per què han hagut de canviar de seu els antics convergents catalans? Per culpa de la corrupció. El famós tres per cent. Són les regles del joc. Si et corromps has de desaparèixer. Et pots reinventar, renéixer, però has de plegar. Açò passa en totes les democràcies europees, occidentals. Famós és el cas d'un polític anglès que va sentir que havia de dimitir per no haver pagat una multa de trànsit. Així funciona i així ha de funcionar la democràcia. L'autèntica democràcia. La democràcia occidental, la dels països del nostre entorn. Per aquest motiu dic que Catalunya ja s'ha independitzat de la resta d'Espanya. A Catalunya, el partit que ha estat investigat per casos de corrupció s'ha vist obligat a desaparèixer. En canvi, a Espanya, el partit investigat i condemnat per corrupció encapçala i lidera el govern central. Són dos mons regits per dues vares de mesurar. Una, segueix els estàndards democràtics amb pulcritud occidental. L'altra, continua en un neofranquisme retardant amb la complicitat interessada dels partits de l'oposició.
Els anglosaxons parlen de double standard o double yardstick, a l'hora de referir-se a aquesta doble vara de mesurar. A Menorca, la paraula estic és present amb un significat provinent de l'anglès stick, 'bastó': «Eina de sabater, consistent en un bastonet de fusta de faig o d'ullastre, molt llis, acabat en punta per un cap, i que serveix per brunyir les soles i alçar les vires». La saviesa popular ha conservat un segon anglicisme compost que encara continua viu entre les persones de més edat com he pogut comprovar en estudis quotidians de camp. La paraula és stick line. El context on s'ha fet servir és, per exemple, el següent: «Agafàvem un stick line del camp i anàvem a cercar ses vaques». Quina hauria de ser la transcripció exacta d'aquesta paraula al menorquí, al català estàndard? He consultat amb la professora de Lingüística de la Universitat Oberta de Catalunya Marta Coll Florit: Optaria per escriure 'estiglain' (stick line). És a dir, ho escriuria tot junt, amb cometa simple, i entre parèntesi el terme original en anglès en cursiva. A més a més, com pots veure, optaria per escriure 'g', i no pas 'c', ja que en català la consonant velar oclusiva sol ser sonora davant de consonant sonora.» Gràcies, Marta! Som molts paredant la nostra llengua, construint el nostre edifici fet a base d'aquest ciment invencible compost de ciència, respecte, coneixement i amor.
