Quan una embarassada i, en la majoria de casos, l'artífex de l'embaràs acudeixen a un control mèdic de la gestació el que no volen en cap cas és tenir sorpreses. Esperen amb certs nervis frases com «tot va com toca», «tot ben normal», «les mides són les que corresponen»... Un cop tranquils, alguns s'interessen també per saber si la criatura serà potencial embarassada o potencial embarassador.
El cas de l'ecògraf caducat del Mateu Orfila acumula sorpreses en un assumpte en què n'hi hauria d'haver poquíssimes, o cap. La primera sorpresa és la manca de reclamacions per part de les obligades a viatjar a Palma en una societat abonada a la queixa i a denunciar qualsevol pardalada. La segona, que l'opció del conveni amb la sanitat privada, que té aparells i un bon mercat entre les embarassades, no s'activés en el minut posterior a la detecció del problema sinó en el minut posterior a la seva divulgació mediàtica.
No seria just dir ara que tot és un desastre, que tot va malament, fer causa general del problema concret. La sanitat pública funciona bé (fins i tot ara donen hora amb celeritat a oftalmologia), l'atenció rebuda per servidor en diversos parts i còlics ha estat sempre magnífica, i precisament per açò resulta molt sorprenent la majúscula pífia de l'ecògraf, que va arribar a la seva particular obsolescència programada sense que ningú advertís que açò podia tenir efectes. Si el detonant únic fos una avaria, s'entendria. Però haver-se despistat o haver fiat que l'aparell era com un iogurt, que si supera un poc la data de caducitat no passa res, és molt lamentable, sobretot per la tocada de nassos.
El mateix entramat burocràtic pastós que ara complicarà l'adquisició del nou ecògraf hauria de disposar de sistemes de control de les condicions d'aparells com l'ecògraf, amb les revisions i les inversions que pertoquin. Sobretot per evitar sorpreses tan incomprensibles en un àmbit en què les sorpreses negatives han de ser sempre les mínimes.
