Gairebé cada dia, per motius laborals, travesso la carretera general des d'Alaior fins a Ciutadella. Sóc, per tant, observadora circumstancial i tanmateix fidel de les obres que, des de fa molts mesos, es van iniciar en aquell tram. Diria, fins i tot, que el controlador d'obres que tots portem a dins (des de molt abans d'arribar a l'edat de jubilació!) se m'ha anat despertant al llarg dels trajectes.
Veritablement, fer o refer una carretera és una feina titànica! Em meravella la quantitat de quilòmetres de paret seca (preciosa!) que les mans d'aquells homes han construït; la quantitat de persones que medeixen la nivellació correcte del terreny; el treball de les excavadores tot modificant l'orografia del traçat; la quantitat de ferro dels encofrats emprats per a l'aixecament de ponts; els metres de canonades i canalització d'aigües que implica tot plegat...
Veus ben clara la necessitat de l'existència d'una enginyeria específica de camins, canals i ports (abans anomenada de ponts i camins). I, tanmateix, la iteració diària del trajecte et genera la necessitat d'albirar resultats i evolucions l'espera de les quals se't fa veritablement eterna. I arribes a exclamar per dins allò de «és que no em treballen, no em treballen!» Que agoserada és la ignorància... O potser és que hi falten més treballadors i màquines per avançar a un ritme més àgil?
Mentrestant, la natura va fent el seu curs i les herbes i les flors encatifen part del terreny preparat per a ser consolidat sota l'asfalt, com si tot aquell esforç de tantes mans li fos perfectament indiferent. I jo observo, entre complaguda i mortificada, el paisatge de la carretera que m'envolta. Ai!
