Afrontam les vacances amb l’engany que renovarem energies amb les barbacoes i flotadors amb forma d’au. Les planificam i anhelam al llarg de mesos per gaudir-les uns pocs dies, amb el risc a més de crispar-nos per retards als vols, algun familiar pesat o una clàusula oculta al cotxe de lloguer («ja t’ho havia dit», apunta el familiar per acabar-ho d’arreglar). Pensam que tenim les energies renovables, però la renovació energètica és tan superficial i miserable que amb un dia de feina, dos tocs de despertador i tres viatges extraescolars, no en queda res.
La renovació energètica vacacional és un miratge fútil, eòlic, curt. Com el sobtat debat polític sobre energies renovables, que arriba en període solar amb l’alegria que suposa deixar de xerrar una estoneta d’aquell senyor i la frustració que suposa observar al mateix temps aquell molí 4 de Milà que està ja a només una estoneta de paràlisi de convertir-se en estàtua ornamental i l’ampliació de Son Salomó, que està a la mateixa distància de convertir-se en rondalla llegendària.
Ara es mira la grisa i granítica Europa, amb un pla pilot que es presenta com una magnífica manera de passar-se un punyat d’anys tramitant, un parell més per esperar resposta i, si va bé, dos mundials de futbol abans de veure algun projecte realitzat, sempre que cap impacte visual, paisatge pedregós o timing de la passió avícola ho freni.
En la intranscendent disputa per veure qui la té més renovable, el PP de Menorca guanya la glòria efímera del primer titular amb una idea que, oh, oh, no entrava en els plans del Ministeri propi acabat d’acabar. Els altres treuen pit des dels mèrits procedimentals i la teoria discursiva planificadora de l’esquerra, la ministra es mostra propera (tot un detall) i activa amb els tuits... Música alta, noctàmbuls etílics, riure fort a la terrassa, cantares i al·lots esvalotats a la platja. Tot són renous d’estiu, d’unes vacances en què ens sembla que tota energia és renovable i, al final, molt poca acaba renovada.
