Després de guanyar el partit del relat internacional -la victòria per golejada es va forjar malauradament el dia 1 d’octubre amb les càrregues policials salvatges i desmesurades ratificades amb posterioritat per un hieràtic, venjatiu i gèlid rei Felip VI i es va acabar de segellar uns mesos després amb el pronunciament del tribunal alemany negant la rebel·lió i la sedició de Puigdemont que va deixar el jutge Llarena amb la calba a l’aire-, l’independentisme ha guanyat definitivament la contesa de l’estètica, de la imatge.
Dit d’una altra manera. L’independentisme és cool. L’unionisme és antiquat. L’independentisme és proactiu. L’unionisme és reactiu. L’independentisme posa (llaços grocs). L’unionisme treu. L’independentisme escriu (pancartes). L’unionisme esborra. L’independentisme crea (camps de creus grogues a les platges). L’unionisme destrueix. L’independentisme és transparent. L’unionisme és opac (clavegueres de l’estat, grups organitzats d’encaputxats robant material, banderes o d’altres simbologies, amb nocturnitat i en propietats privades amb la complicitat dels jutges que es neguen a jutjar les sostraccions flagrants).
L’independentisme és alegre quan es manifesta. L’unionisme és crispat (rostres desencaixats, energúmens cridant des de la coberta d’un iot consignes d’arrel franquista per foragitar per raons polítiques un estiuejant habitual de Menorca des de fa més de quaranta anys, l’escena més lamentable de l’estiu menorquí que ha danyat la imatge hospitalària i respectuosa de la nostra magnífica Illa que viu bona part de l’any de l’exercici d’aquesta hospitalitat remunerada). L’independentisme és pacífic. L’unionisme és agressiu (ataca fins i tot periodistes afins a la causa, un càmera de la televisió autonòmica madrilenya, per exemple, per ignorància i confusió). L’independentisme és inclusiu (vol que tots els catalans participin en un referèndum). L’unionisme és exclusiu (no vol que tots els catalans participin en un referèndum). L’independentisme és progressista. L’unionisme és conservador (vol que la situació heretada del franquisme continuï igual, enquistada, per així conservar els seus privilegis econòmics, lingüístics i judicials rebuts per herència cultural, social o genètica o, simplement, per una por atàvica, vergonyosa i inconfessable al canvi.
També hi ha d’altres característiques que fan de l’independentisme un moviment més modern, lúdic, més afí als signes dels temps i, per tant, amb més bona imatge. L’independentisme és republicà. L’unionisme és monàrquic. L’independentisme és antifranquista. L’unionisme és franquista o tolerant amb el franquisme (un dels representants balears més representatius de l’espanyolisme institucional, Luis Alejandre, va adherir-se, en ple segle XXI, amb d’altres militars unionistes més, a un manifest a favor de Franco!). Inconcebible, per exemple, que un grup de militars alemanys s’adherís a un manifest a favor de Hitler! Serien expulsats immediatament de l’exèrcit. Aquí, se’ls obre un expedient com una operació de maquillatge que, temps al temps, no tindrà conseqüències.
Açò és Espanya. Així és l’Espanya actual. Inconcebible a ulls exteriors, a ulls europeus. Inconcebible al ulls elèctrics del mussol de la Diagonal amb Passeig de Sant Joan que publicita un producte desaparegut i que observa el quilomètric tram sud d’aquesta popular i extensa via barcelonina. Ulls que miren una vegada més, i en un altre onze de setembre, més d’un milió de persones alegres, festives, organitzades, lúdiques que demanen la llibertat d’un poble i d’uns presos injustament tancats per aquest Estat corrupte (una nova dimissió d’una ministra, en aquest cas per plagiar un treball de màster de la famosa, per la quantitat de casos sistèmics, universitat espanyola Juan Carlos I), venjatiu i immisericorde.
Batucades, torres humanes alçades per valents castellers, música interpretada per bandes improvisades o colles de grallers, transversalitat, milers d’autocars arribats de tots els punts cardinals de Catalunya, exèrcits de motoristes independentistes, tractorada quilomètrica vinguda del camp català (i que recorden els segadors, els rabassaires, els remences o les guerres pageses d’Alemanya), desenes de llengües parlades i alegria i ordre (ni una paperera trencada) i disbauxa i festa i il·lusió i perseverança.
Què deu pensar, el mussol de la Diagonal, sobrevolat per agressius helicòpters de la Policia Nacional que remeten a la guerra? El mussol, present a la cruïlla des de fa dècades, no posa el cap davall l’ala (no pot), ni l’enterra a la manera de l’estruç (seria tècnicament impossible), coneix aquesta societat catalana que s’ha manifestat davant els seus ulls lluminosos i es torna a demanar de quina banda es decantaran els joves que van assolint la majoria d’edat i s’incorporen a la societat que decideix el seu futur mitjançant el seu vot. Voldran ser cools? O voldran ser antiquats? Voldran tolerar una oligarquia que obté els seus títols universitaris sense estudiar o sense assistir a les classes a la facultat? O voldran formar part d’una societat que no toleri els privilegis heretats?
El mussol de la Diagonal sap la resposta, però no ens la dirà. En el fons només és un munt de ferralla elèctrica, lluminosa i decorativa de missatge caducat que continua present en un lloc preeminent però que ja forma part del passat. Mussol. Ocell nocturn de la família dels estrígids.
