Els insuportables i pesats venedors telefònics ara avisen que la conversa iniciada amb molta vessa per part nostra, sempre de durada superior a la que han promès, serà gravada. Així es grava com els explico que insistir massa és de mal educats i que no tenc cap obligació d’exposar per quins motius no vull el seu producte.

No va tenir el mateix detall el comissari Villarejo amb la ministra Delgado. Segur que si l’hagués avisada que la gravava no hauria xerrat igual. Hi ha converses i expressions que només es produeixen quan es té suficient confiança amb l’interlocutor, quan sabem que podrem negar que hem dit allò o quan ens hem passat amb el JB amb cola.

Si de sobte es divulguessin totes les converses privades del món, no només perillaria una ministra. Un enorme percentatge de les relacions personals de l’Univers (laborals, familiars, polítiques...) passarien a estar en seriós risc de crisi, o immediata dissolució. Si es donessin a conèixer totes les converses privades, podríem entrar amb la cara alta a la feina? Podríem tornar a dinar amb la cunyada? Es podrien mantenir els pactes de govern? Tal vegada no, però amb algunes ens ho passaríem bomba.

Ens agrada criticar. Moltíssim. I fer sang, amb una tensa frontera entre la broma exagerada i la sinceritat cruel. Predomina l’enveja, la mala llet, l’avorriment i el repartiment de culpes autoexculpatori. Ja se sap: si vols ser el protagonista d’un sopar, no hi vagis. La màxima de dir sempre el que després puguis mantenir davant qualsevol persona és utòpica. En privat som més autèntics, desimbolts i, sí, més divertits. Més dolents i sense complexos bonistes.

En un moment en què el debat públic sotmès a gravació consentida (plens, declaracions, tertúlies, compareixences, entrevistes...) és tan extremadament avorridíssim, previsible, artificial, reiteratiu, pla, brut, interessat i radical, les converses privades són les que, més que mai, mantenen alguna gràcia en el dia a dia. I no es graven. Una tranquil·litat i, a vegades, una llàstima.