Les botigues locals són avui plenes de rètols que anuncien els descomptes del Black Friday, recent importació que afegeix un reclam comercial més a Sant Valentí, el dia del llibre, les campanyes electorals o les rebaixes estacionals. Com gairebé tot el que arriba dels Estats Units, la data està ben pensada, a un mes de l’esclat consumista autòcton.
Teixit comercial i consumidors ho han assumit amb naturalitat, afegint-s’hi en la manera que es creu oportú o necessari, i aprofitant-la en la mesura que es desitja o es pot. Des de l’arribada del Black Friday no es coneixen a les Illes tragèdies derivades, ni amenaces latents, ni arruïnats en massa ni traumes psicològics epidèmics. Malgrat açò, la Direcció General de Consum s’ha sentit amb l’obligació d’intervenir en l’assumpte, amb uns consells benintencionats però innocus (sobretot per la nul·la audiència entre potencials beneficiaris), com ara fer una llista de necessitats abans de sortir a cremar la VISA. Però el que més sorprèn del sobreactuat avís de precaució governamental sobre el Black Friday és una frase que combina obvietat i desconcert: «Les ofertes i els descomptes atractius poden fomentar el consum i cal no deixar-se endur per l’emoció, les presses i l’angoixa». La primera part ja tots la teníem clara abans, perquè si no fomentessin el consum, les botigues no farien ofertes. Una part de la segona, també. La inconveniència de l’angoixa (no sol ser una opció voluntària) i les presses és inqüestionable. Però, i l’emoció? No ens hem de deixar endur per l’emoció? Ni una mica? Només podem comprar com qui fa la declaració d’IRPF, pela patates o opera a cor obert? No pot un brindar-se com a caprici aquell jersei tope cool sense que ens faci estrictament falta? Saber-se emocionar en el dia a dia, amb les coses trivials i senzilles, poder desafiar una mica els paràmetres de la freda raó, i fins i tot contravenir les indicacions embafoses de la cada vegada més posturista autoritat competent, és una cosa que no té preu.
