L'abús és l’essència d’una gran part de les injustícies de la humanitat. Per abusar fan falta tres coses: força, poder i voluntat d’abusar. En general, aquesta darrera és la més indignant per evitable, ja que sempre hi haurà algú amb més força que un altre i sempre hi haurà relacions de poder.
Si qui abusa aprofita un entorn de confiança, d’amor previ o fingit i d’insuportable convivència domèstica, l’abús es converteix en un malson per a la víctima i mereix el màxim repudi de tota persona benintencionada. Abús primari és el bullyng. Abusos vomitius són totes les agressions físiques, els genocidis, les tiranies, l’esclavatge, el colonialisme (de tot tipus), el racisme posat en pràctica. En un altre nivell, abusa qui paga salaris ridículs amb nul·les garanties. Abusa qui reitera la seva mentida a canvi d’un rèdit. Abusa qui ven el que no es pot comprar. Els prestidigitadors financers. Els corruptes. Els lladres. L’usurer.
També abusen els qui, sabent que no tenen competidors en un àmbit o que la seva oferta va sobrada de demanda, ho aprofiten per oferir un discret servei o per apujar els preus a qui els ha de pagar per força. Abusen per obtenir el màxim benefici econòmic possible en una matèria sensible. Com es combaten aquests abusos? En aquest cas és impossible anul·lar la voluntat d’abusar, ja que la legítima vocació d’una aerolínia o del propietari d’un pis on no viu és sempre tenir guanys. Pel que fa a la força, desapareixerà només si apareixen més competidors (difícil) o si desapareix la demanda (opció poc recomanable). Llavors només queda el poder. I el poder es pot combatre amb regulació i vigilància. És a dir, amb un contrapoder públic eficient i proporcionat. El problema, però, és que mai no aconseguim veure del tot clar si qui ha d’exercir el contrapoder en aquests casos realment té la suficient força (legal) i la decidida voluntat (política) per fer-ho. Són les coses que té el tan aclamat i sacralitzat liberalisme econòmic, amb el qual poder abusar és la norma i evitar-ho, una epopeia.
