Un xiflon era un «acusica». En català la paraula més apropiada, habitual i normativa seria acusador. Un xiflon era una barreja de delator i d’adulador, de pilota. L’espècie més immunda de la classe. De fet, una escola, si més no les escoles d’abans, del franquisme, s’assemblaven molt als quarters; també a les presons. Hi imperaven els mateixos codis d’honor. Quan vaig fer el campament de reclutes a Palma, l’immens quarter s’assemblava a les escoles franquistes (de la mateixa manera que aquestes s’assemblaven a les presons). No vaig tenir cap dificultat per adaptar-m’hi. Havies de fer el mateix que a l’escola. I, sobretot, protegir-te dels xiflons.
He pensat en aquesta paraula i en tot aquest ambient escolar, militar i carcerari després de veure en diferit el lamentable espectacle protagonitzat al Congrés espanyol pel ministre d’Afers Exteriors Josep Borrell. Més d’un lector haurà pensat, després de llegir aquestes darreres paraules, que l’espectacle lamentable produït a l’hemicicle la setmana passada el va protagonitzar Gabriel Rufián. Jo crec que no. I em justificaré. Primer, aquesta columna no forma part de la potent maquinària de la caverna mediàtica. Segon, em van ensenyar des d’infant que, en tot conflicte, la persona que té més responsabilitat és la persona de més rang. No és el mateix un parlamentari espanyol, un diputat, que un ministre del regne d’Espanya. De la mateixa manera que no és el mateix un mestre d’escola que un alumne. O no és el mateix un recluta que un oficial o un general. Per tant, l’espectacle lamentable al Congrés espanyol el va protagonitzar l’antic raier que va caure ridículament a les fredes aigües del riu Noguera Pallaresa.
Per començar, va acusar públicament, dins el mateix Congrés, mentre els diputats d’ERC sortien en fila índia de l’hemicicle en solidaritat amb Gabriel Rufián, injustament expulsat per Ana Pastor, a un company, a un col·lega de professió. Va actuar com un xiflon a mà marcialment alçada acusant Jordi Salvador d’haver-lo escopit. Les càmeres del Congrés i els mateixos companys socialistes asseguts al seu voltant no van ratificar l’acusació. Ni les imatges frontals han demostrat l’existència de l’escopinada. Aquesta circumstància situa Josep Borrell en la categoria més repulsiva dels acusadors. La categoria de mentider. Però mentider per fer mal, per destruir un rival polític, un col·lega de professió. Per tant, a més de xiflon, Josep Borrell és un difamador perquè no s’ha demostrat, a pesar de la llum dels focus i de les càmeres i del testimoni dels seus col·legues de partit, l’escopinada. En aquest context i vistes per tots els espanyols les evidències, el més ètic i coherent, hauria estat que Josep Borrell s’hagués disculpat. Ca, Josep Borrell no ho ha fet. Ni ho farà. Ni ho ha pensat mai. No entra en el seu codi d’honor disculpar-se. Així, a més dels atributs negatius de xiflon, mentider i difamador s’hi ha d’afegir el defecte bíblic de l’arrogància. Fent una ullada al currículum del polític català no ens ha d’estranyar. Aquesta manca d’humilitat és un dels seus defectes més nimis. La Comissió Nacional del Mercat de Valors ha multat aquesta setmana el ministre d’Afers Exteriors espanyol per vendre accions d’Abengoa aprofitant-se d’informació privilegiada. Tampoc no s’ha disculpat ni, per suposat, no ha dimitit. Xiflon, mentider, difamador, arrogant i corrupte econòmic. Comparat amb d’altres personatges espanyols de la vida pública tampoc no és tanta cosa. La pregunta va dirigida al responsable del seu nomenament. Per què es tria per a un càrrec tan important a una persona amb aquest bagatge de sacs de fems barrejats amb serradures damunt les espatlles? Estic segur que hi havia persones més honestes i preparades que no pas Josep Borrell entre els socialistes espanyols i, fins i tot, entre els socialistes balears. Per què Pedro Sánchez escull aquest individu malalt de ràbia, d’odi i de ressentiment? Aquest és el problema d’Espanya, precisament. No som governats pels millors. Som governats pels pitjors.
Més d’un lector crític em dirà que no n’hi ha per tant. És clar. La caverna mediàtica s’encarregarà -ja s’ha encarregat- de blanquejar Josep Borrell. Fins i tot ens han venut la davallada de calçons davant la Gran Bretanya i la Unió Europea en el tema de Gibraltar com un triomf diplomàtic! Sigui com sigui, sembla irònic. El polític que volia desinfectar tots els catalans que no pensen com ell, ara gaudirà d’una desinfecció mediàtica pública i gratuïta per part dels mitjans espanyols i dels seus acòlits.
Però, què és en realitat un xiflon? Un «chiflón» és un túnel inclinat a través del qual es descendeix a les profunditats d’una mina. El nom el rep pels corrents d’aire, que ventilen el seu interior, produint un xiulet o «chiflido». La forma verbal catalanitzada de xiflon seria xiflar amb el significat de «contar, denunciar o dir a un altre una cosa secreta, clandestina». També significa «perdre el seny».
