Enguany la Constitució ha fet quaranta anys. L’espanyola, vull dir, perquè les constitucions dels països del nostre entorn són més velles que aquell personatge bíblic, fill de profeta i la persona més longeva de tota la iconografia mundial, que es feia dir Matusalem. Aquí, per contra, vam tenir durant quaranta anys -mira quina casualitat, la deliciosa simetria- un dictador la constitució del qual era la seva llista de la compra.
Com que és jove, la Constitució vull dir, s’han fet celebracions de nous rics. Vestits de gala, homenatges fastuosos, besamans reials, banquets amb les millors viandes del regne. Mentrestant, a pocs quilòmetres de la cort, tancats en cel·les, quatre presoners polítics duien -i encara duen- a terme una vaga de fam. El comte de Montecristo? Arxipèlag Gulag? No. Espanya. En concret la realitat espanyola contemporània fruit de la Constitució espanyola del 1978. Ja ho he dit. Nous rics, els celebrants que ens han projectat novament a temps medievals, plens de desigualtats, amb jerarquies per raó de llengua, de llinatge, de procedència, d’extracció social, de partit.
No s’han apuntat, és clar, a aquestes faustes i pantagruèliques celebracions nacionals, els diputats que se’n senten exclosos i els presidents autonòmics que mai no s’han vist representats per aquesta jove, i mai respectada pels seus defensors, Constitució (l’estat espanyol ha incomplit trenta-quatre sentències del Constitucional favorables a Catalunya sense cap conseqüència ni mediàtica ni penal; en canvi, hi ha polítics a la presó i a l’exili per haver incomplert resolucions del Constitucional!)
Durant aquestes celebracions s’han obviat els defectes de la Constitució, o s’han minimitzat, i s’han posat els focus, o s’han amplificat, les seves virtuts copiades d’altres cartes magnes dels voltants.
No me l’han presentada mai. La Constitució, vull dir. Quan es va votar la seva aprovació en un referèndum jo tenia disset anys. Encara que me l’he llegida moltes vegades no vaig tenir l’ocasió de votar-la. La Constitució i jo som dos autèntics desconeguts encara que hàgim compartit, durant quatre dècades, el mateix espai temporal. M’ha fet recordar un vesí que vaig tenir quan vaig viure a Sant Gervasi, un barri de la zona alta de Barcelona. Hi era, el senties, sabies que habitava l’immoble del carrer Santjoanistes, però només el veies a les reunions de propietaris on es queixava a tort i dret. Tothom li tenia por. Ens amenaçava amb els tribunals, amb querelles, amb sicaris fins i tot. Al petit edifici de l’antic poblet es feia tot el que deia Diògenes, encara que no participés en la vida quotidiana de la comunitat. Quan es va morir, i els seus descendents, que no el visitaven mai, van obrir la porta de la casa, es van trobar una acumulació caòtica d’objectes barrejats amb fems.
O, vist d’una altra manera, jo conec la Constitució per haver-la repassada moltes vegades; en canvi, la Constitució no em coneix a mi. Coses que passen en aquest país. Si jo, que tenc cinquanta-set anys, no vaig poder participar en la votació de la Constitució, açò vol dir que hi ha milions d’espanyols més joves que jo que tampoc no l’han poguda votar. En concret, un seixanta per cent dels actuals votants no va aprovar la Constitució que empara a la monarquia. I, aquesta xifra, anirà augmentant amb el temps per pura llei de vida quan s’incorporen al cens tots aquells que ara tenen menys de divuit anys. Vist des d’aquest punt de vista es pot assegurar que Espanya està fragmentada en dues unitats: entre aquells que van poder votar la Constitució i aquells que no la vam poder votar. Una segona circumstància que juga en contra de la Constitució espanyola és el gènere. Els sets pares de la Constitució eren tots homes. Des d’aquest punt de vista també es pot dir que Espanya està dividida entre dues meitats: entre els homes que la van parir i les dones que, a pesar de tenir les mateixes qualitats i la mateixa formació professional i que també l’haguessin pogut pair, se les va marginar i no van tenir l’ocasió de participar en la seva configuració final.
I no diré res del cens, de la tutela de l’exèrcit, de la descompensació territorial de l’absència d’un referèndum per triar entre república i monarquia.
I no són neutres ni innocents aquestes divisions. Espanya és el segon país de la Unió Europea amb més atur juvenil després de Grècia. Les dones continuen discriminades a Espanya en tots els nivells i, a més a més, pateixen una tràgica violència de gènere que es pot comptabilitzar cada anys en un nombre elevat de dones maltractades o assassinades per les seves parelles. Qui reparteix el formatge -home, de més de cinquanta-set anys- se’n queda les millors parts. Tots dos col·lectius -el dels joves i el format per les dones- han reaccionat. Els primers han organitzat un referèndum simbòlic per triar entre república i monarquia. Ha guanyat per molta majoria l’opció republicana. Les dones s’estan empoderant encara que no se sentin representades per la Constitució que, a més, fa servir moltes vegades en els seus articles un llenguatge sexista, excloent. La força que ve de baix és imparable. L’oligarquia que ostenta el poder a Espanya tractarà d’impedir-ho amb totes les seves forces. El que no entenen és que sinó reformen la Constitució a fons el país que s’hi regeix desapareixerà. Constitució. Conjunt de disposicions generals que forma la llei fonamental d’un Estat o d’un país. Pres del llatí amb el mateix significat.
