Estic segur que aquest 2019 ens durà la serenor que es necessita per veure-hi clar, i entendre que les coses no sempre són blanques o negres, o grogues, etc.
La veritat, amb majúscules, mai no és a l’extrem.
La veritat rau en aquell punt, prou ampli, que permet d’agafar el bo i millor de cada casa i amb això permet d’establir una saludable equidistància. És aquí on la paraula s’adona que ja no necessita cridar, tal com feia des de l’extrem estant, sinó que pot dialogar amb serenor perquè ara l’interlocutor és a prop.
L’interlocutor a prop és la primera de les dues condicions que ha de tenir el diàleg si de ver es pretén que sigui fèrtil i enriquidor. Si l’interlocutor insisteix a romandre acantonat a l’extrem, però, sempre hi haurà més aviat cridòria que no pas diàleg.
L’altra condició per al diàleg útil és que les dues parts es reconeguin mútuament com a iguals. Això implica que d’entrada accepten que la veritat que busquen és un fet potencial, i no pas un fet ja consumat.
Han d’acceptar que la veritat que tothom cerca és un territori dinàmic, és quelcom que encara s’ha de fer a partir de l’aportació de tothom.
Alhora, la condició d’iguals implica admetre que també hi ha pecats, i que cal penedir-se’n per poder continuar.
Sobre aquesta base de virtuts i pecats mútuament acceptats es podrà parlar amb serenor per dissenyar una veritat que, prou que es veu, encara no hi és.
Així, la veritat es podrà establir com un espai ampli, de vores imprecises, actives, que canvien per adaptar-s’hi. És un espai on hi cap tothom.
És un espai equidistant, l’equidistància del qual no serà un fet inamovible sinó, ben al contrari, una realitat que s’adequa segons la necessitat de les persones considerades en un conjunt majoritari i, sobretot, representatiu.
Serenor per al diàleg. Aquest és el meu desig per al 2019, perquè trobo evident que de cridòries en tenim prou, d’actituds viscerals i poc racionals també en tenim prou. Ha d’arribar el temps de la serenor, i de la mirada objectiva.
Hem d’entendre que hi ha persones que piquen de mans per marcar un ritme per tal que moltes d’altres els facin la feina bruta al carrer. És una estratègia coneguda. Al dia següent és fàcil de veure que aquell que la nit anterior s’estripava les vestidures amb gest histriònic, ara resulta que avui està prou ben vestit.
No m’interessa el líder que queda afònic, sinó la persona que parla i que és capaç de liderar un diàleg d’igual a igual, i entre veus properes. L’altre no ajuda pas, només mira d’assegurar-se la cadira.
Encara que sembli un tòpic, és ben cert que no es tracta de buscar i recargolar-se al voltant dels punts que separen, sinó d’explorar i explotar els punts que ens uneixen. Per tant, cal deixar de banda la persona que busca els punts que separen, i acaronar en canvi la persona, benvinguda, que mira de trobar els lligams, nous i antics, que ens uneixen.
Prou sabem que tenim lligams que ens uneixen, i tal vegada aquests dies nadalencs i de cap any van tornar-los a posar sobre la taula. No són lligams circumstancials, sinó forts i poderosos. Són lligams afectius, i cap tempesta pot rompre aquests lligams, no hi ha ventada prou forta.
La veritat, deia, no és cosa feta, no és un fet establert. La veritat és cosa que s’ha de fer, i que caldrà revisar de tant en tant. Ningú em vingui, per tant, amb romanços. Per al 2019 jo demano un canvi, de persones i d’estratègies, perquè aquestes persones i estratègies ja fa temps que fan olor de resclosit.
Li demano el 2019 que hi hagi l’espai de braços oberts on tothom sigui benvingut, sense distincions pel color de la pell, ni pel color del pensament.
Ara, tothom alerta!, perquè no serà en absolut un espai gratuït, sinó un espai on tothom, si hi vol romandre, ha de fer feines, i una bona feina, una feina ben feta.
www.bello.cat/jordibell@gmail.com
