Jo només tenia 10 anys, però aquell àlbum de Traginada se’m va ficar dins del cor. Es composava de catorze cançons, des d’«una dona llarga i prima», fins els «sabaters». Era un grup que recuperava antigues melodies, les actualitzava i en feia un treball rigorós. Les deixava d’antologia, una empremta indiscutible en la interpretació musical illenca. La música s’acompanyava d’un moviment social, que va marcar l’etapa de la transició a Menorca i que assenyalava un nou camí cultural. Les vaig cantar un fart d’anys, fins i tot quan vaig ser mare. Na «cabells d’or» feia molt bo per dormir a la primera bebè de ca nostra.
Per tot açò, enguany el concert de la Diada de Menorca promet ser més emotiu que mai. Les cançons tradicionals que no han deixat d’estar de moda, pujaran al Teatre després de 40 anys. Cris Juanico, Guiem Soldevilla o Anna Ferrer ens traslladaran temes que rallen de l’amor, de la bellesa, o de la duresa de la feina i de la situació del camp. El 17 de gener, podríem anar a Xauxa, aquell paradís imaginari d’abundàncies i riquesa, on els rius rajaven plens de vi.
Per açò, no he trobat encertada la gestió que se n’ha fet de les localitats. Persones majors sense ordinador que no han tingut possibilitat d’accedir-hi, o bé l’horari presencial del CIMe, o només oferint entrades cegues al Teatre.
A Menorca, també agafem camins poc encertats. La gestió del Principal, telemàtica o presencial, va millor que la faci el Principal.
